Durant el confinament, la prevenció a les universitats catalanes no s’atura

Foto decorativa

La prevenció confinada potencia les fórmules digitals i continua present a la comunitat universitària.

L’impacte de la crisi sanitària derivada de la Covid-19 i el confinament també ha afectat als programes de prevenció sobre drogues que es duen a terme a les Universitats Catalanes. Els campus s’han buidat i l’alumnat ha seguit el seus estudis i relacions a través de formats digitals. Això ha generat noves dinàmiques i noves quotidianitats a les quals els programes han sabut adaptar-s’hi amb èxit i en un temps rècord.

Actualment, a Catalunya, diferents Universitats participen, de la mà d’entitats especialitzades, en programes de prevenció sobre drogues i promoció de la salut mitjançant la metodologia de parells. Aquests programes ofereixen cursos reconeguts amb crèdits a aquell alumnat que desitgi formar-se com a agent de salut i que, posteriorment, serà qui assessorarà a companys i companyes del campus en temes relacionats amb el consum de drogues, sexualitat, usos de pantalles i riscos, etc

La majoria d’aquestes accions ja tenen una forta presencia a les xarxes socials, usant-les per difondre i potenciar la participació entre el públic al que s’adrecen. No obstant, algunes actuacions tenen, volgudament, un fort component presencial, com els cursos de formació o els estands itinerants que circulen pels diferents campus.

Per tal d’analitzar i valorar com ha sigut aquesta situació es va dur a terme una trobada del “Grup de Treball sobre prevenció i addicions” que coordina la Sub-direcció General de Drogodependències i en el que participen diferents professionals vinculats a la universitat, la prevenció, la salut i la comunitat educativa. Aquesta trobada és una de les formes de treball col·laboratiu que vol impulsar la nova plataforma EFECTE UNI que pròximament es presentarà i que té per objectiu acompanyar a les universitats en la implementació d’estratègies de prevenció i addiccions.

trobada_grup_universitats_400px

En aquesta sessió es va visualitzar la feina silenciosa que s’ha dut a terme en aquest àmbit per tal d’afavorir que els missatges de prevenció, promoció de la salut continuessin arribant a aquest col·lectiu, en un moment especialment complicat en termes de salut emocional.

Des de laclara.info, una web educativa sobre drogues i usos de pantalles adreçada a joves, es destaca el repte que ha suposat acostar els continguts i recomanacions sobre salut i consums de drogues al llenguatge i codi d’un públic més juvenil.  També ressalta que la situació ha accelerat la introducció de continguts relacionats amb la prevenció i gestió de riscos amb les “pantalles”.

laclara_400px

D’altra banda, tots els programes basats en la metodologia de parells (el Programa En Plenes Facultats de la Fundació Salut i Comunitat, el Programa de Salut de la Fundació Autònoma Solidària i els Agents de Salut al Tecnocampus de la Fundació Àmbit prevenció) expliquen que durant el confinament han virtualitzat la seva activitat. Això ha permès algunes avantatges  com ampliar la cobertura de les seves accions mitjançant una forta presència a les xarxes socials i assolint un augment tant de visites a les seves webs com d’inscripcions als cursos on-line.

Així doncs, encara que la presencialitat sigui desitjable, especialment per les campanyes de sensibilització, el pla formatiu i les línies d’incidència curricular, adquireix una nova dimensió el format on-line, possibilitant arribar a més persones. Cal tenir en compte que desenvolupar aquestes activitats virtualment suposa un esforç que va més enllà de fer algunes adaptacions, ja que s’han de repensar estructura, contingut, dinamització, etc.

Finalment, el programa El teu punt de l’Associació Promoció i Desenvolupament Social, que desenvolupa un concurs de curtmetratges sobre prevenció de drogues i addicions comportamentals, destaca també la continuïtat de les intervencions en format digital.

En resum, podem dir que la situació derivada de la pandèmia i el confinament ha suposat haver-se d’adaptar a noves metodologies que han permès continuar amb els continguts de prevenció que s’adrecen, des de fa anys, a les universitats catalanes; inclús, algunes accions han ampliat les seves cobertures.

No obstant, es constata que la intervenció on-line no pot esdevenir una rèplica de la presencial, doncs hi ha aspectes que no podrà suplir. Cal enfocar-la des d’un marc de treball propi. La situació viscuda i l’adaptació dels programes ha portat dificultats, però també ha permès explorar línies de treball i oportunitats que, ben segur, repercutiran positivament en el desenvolupament dels programes en el proper curs, el qual ja es preveu que es desenvoluparà de forma híbrida.

Article publicat el 17 de juliol 2020 per Gencat
Font original: Gencat


El nostre projecte En Plenes Facultats va participar en el programa Vox UJI Ràdio (107.8 FM)

“A propòsit de la Salut” és un programa quinzenal coordinat per UJI Hàbitat Saludable en el qual s’aborden diferents temes relacionats amb la salut. El mes de març passat, En Plenes Facultats va participar en aquest programa en Vox UJI Ràdio (107.8 FM) on es va explicar quin tipus d’accions desenvolupem dins dels campus universitaris, més concretament dins de la Universitat Jaume I de Castelló.

Amb Mar Bisquert, col·laboradora del programa, vàrem parlar sobre les funcions de la nostra Fundació i sobretot el que envolta el món de les addiccions des dels riscos que s’assumeixen en consumir fins a la prevenció d’aquestes.

Explicarem en profunditat les nostres accions formatives en la Universitat i també la nostra participació en esdeveniments festius com les paelles universitàries 2020 amb l’objectiu de reduir riscos associats al consum abusiu d’alcohol i altres substàncies.

Gràcies a UJI Hàbitat Saludable per comptar amb nosaltres!

Feix clic en la següent imatge i escolta l’entrevista al complet:

Sara Arjona, del EPF i Mar Bisquert, entrevistadora de Vox UJI Ràdio

Vaginisme, un relat en primera persona

«Com a pacient que s’ha curat de vaginisme, m’agradaria explicar en aquest article la relació que considero que hi ha entre el vaginisme, el falocentrisme i el feminisme», escriu l’autora


il·lustració de Pnitas

El vaginisme “és un espasme dels músculs que envolten la vagina que ocorre en contra de la seva voluntat. Els espasmes tanquen la vagina i poden evitar l’activitat sexual i els exàmens mèdics”, segons MedlinePlus, un servei informatiu de salut de la Biblioteca Nacional de Medicina dels Estats Units (NLM). Es tracta d’una patologia sexològica que pot o no tenir causes. Trauma, abusos sexuals o factors de salut mental són algunes d’elles. El tipus de tractament que requereix és una combinació de teràpia física, educació, assessoria i exercicis de Kegel (contracció i relaxació dels músculs del pis pèlvic). També es recomana la dilatació vaginal mitjançant dilatadors plàstics, involucrant a la parella, si té. El vaginisme sol provocar o venir acompanyat d’ansietat i sentiments autodestructius.

Com a pacient que s’ha curat de vaginisme, m’agradaria explicar en aquest article la relació que considero que hi ha entre el vaginisme, el falocentrisme i el feminisme.

Crec que la sexologia és una cosa en la qual no ens fixem suficient, i el vaginisme és un exemple d’això. Quan parlo amb persones sobre la patologia que vaig sofrir, molt poques saben el que és. Em va sorprendre molt en un primer moment, perquè és una patologia que està molt relacionada amb problemes que deriven del sistema patriarcal en el qual vivim: el vaginisme que pot ser causat per abusos sexuals i factors psicològics.

Quan vaig acudir a la ginecòloga per no poder usar tampons tenia molta por i constants pensaments autodestructius; creia que era l’única persona a qui li passava i pensava que jo era “defectuosa” sexualment, que no era capaç de tenir relacions sexuals plaents ni de fer que una altra persona les tingués. Em va costar molt acudir al metge i recordo sentir-me molt malament amb mi mateixa. Com pot ser que ens menyspreem d’aquesta manera? No hauríem de ser lliures de gaudir la nostra sexualitat a la nostra manera? La nostra societat imposa que el sexe és el coit, i que el plaer se centra en l’home cis. Tinc moltes amigues que han fingit orgasmes diverses vegades. “A vegades per a satisfer a la meva parella, perquè no sofreixi pensant que ho fa malament, i altres vegades perquè s’acabi la relació sexual”, em va respondre una d’elles quan li vaig preguntar per què ho feia. És greu que hi hagi bastantes dones que vegin les relacions sexuals com un “ha de passar” o que anteposin que l’home se senti bé abans que el seu propi plaer. Això, tan normalitzat en la nostra societat, és un senyal que la concepció general del sexe és falocentrista. De totes maneres, vull afegir que també existeixen patologies sexològiques relacionades amb els genitals denominats masculins a les quals no es dóna visibilitat ni acceptació social.

«La nostra societat enfoca la sexualitat centrant el plaer en el fal·lus i en la penetració»

Segons la revista de psicologia Psicologia i ment, el terme falocentrisme “fa referència a l’exercici de situar al fal·lus en el centre de les explicacions sobre la constitució psíquica i sexual”. El concepte prové de les teories de Freud sobre la sexualitat. Autores com Makaryk objecten que el falocentrisme es refereix a “un sistema de relacions de poder que promouen i perpetuen el fal·lus com el símbol transcendental de l’apoderament”.

No hi ha dubte que la nostra societat enfoca la sexualitat des d’un punt de vista totalment falocentrista, centrant el plaer en el fal·lus (entenent com a penis i genitals masculins) i en la penetració. Aquesta visió deixa apartades a moltes altres formes de sexualitat. En el model majoritari de sexualitat de la nostra societat cisheteropatriarcal tota la sexualitat s’orienta i gira entorn del fal·lus, el qual és l’objecte de tot el desig, capaç d’atreure i absorbir el conjunt de l’energia eròtica de les dones.

Pràcticament tothom entén “acte sexual” com a coit. Les dones moltes vegades són tractades com un objecte sexual, sigui explícita o implícitament, i això pot portar al fet que es pensi que el deure de les dones és satisfer a l’home. Un exemple molt clar és com són tractades habitualment les dones en la publicitat, servint com a crit d’atenció al sexe masculí.

És habitual que les sessions de sexualitat en centres educatius estan centrades en la cisheterosexualitat en parella, invisibilitzant en molts casos el gran espectre que és la sexualitat humana. Encara no he sabut de cap sessió sobre sexualitat en centres educatius on es parli de les patologies sexològiques. Aquesta última dada em sembla –i també a la sexòloga que em va tractar- especialment preocupant tenint en compte diverses estadístiques. Per a començar, el 6,3 per cent de les espanyoles té dificultats per a arribar a l’orgasme, el 4,1 per cent pateix disparèunia (vaginisme en menor grau, és a dir, molèsties durant el coit) i un 2,8 per cent pateix vaginisme. Segons el projecte Salut Pèlvica, entre el 5 i el 10 per cent de les dones sofreixen vaginisme o disparèunia.

La sexòloga que em va ajudar em va explicar que moltes persones que sofreixen vaginisme acaben evitant qualsevol tipus de trobada sexual per por, i que la majoria de les persones que acudeixen al metge ho fan anys després d’adonar-se del problema. Per què succeeix això? Per por. Jo mateixa he tingut aquesta por de ser l’única persona a qui li succeeix, al fet que no existeixi solució al problema, al fet que ningú m’accepti o em vulgui a causa d’això, a les dificultats en les relacions sexuals… I personalment em sembla molt negatiu que no s’expliqui a l’escola. Jo mateixa m’he trobat amb diverses persones que no comprenien la situació i la menyspreaven, amb arguments com “però si posar-se un tampó és molt fàcil”. En una societat com la nostra és difícil integrar el vaginisme, ja que junta dos tabús molt significatius: la malaltia psicològica i el sexe.

«Entre el 5 i el 10% de les dones sofreixen vaginisme o disparèunia.»

“El feminisme és un moviment social i polític que s’inicia formalment a la fi del segle XVIII i que suposa la presa de consciència de les dones com a grup o col·lectiu humà, de l’opressió, denominació i explotació que han estat i són objecte per part del col·lectiu d’homes en el si del patriarcat sota les seves diferents fases històriques de model de producció, la qual cosa les mou a l’acció per a l’alliberament del seu sexe amb totes les transformacions de la societat que aquella requereixi”, afirma Núria Varela en el seu llibre Feminisme per a principiants. Les feministes es van adonar que el control patriarcal s’estenia no sols en l’àmbit polític sinó també en el familiar, laboral, sexual… Durant molt de temps, per a limitar la sexualitat femenina, s’ha intentat que les dones coneguessin molt poc del tema o associessin sexualitat i dolor, de manera que la sexualitat es reduís pràcticament a fins reproductius.

“Per exemple, ni una sola vegada vaig sentir la paraula clítoris. Transcorrerien anys fins que vaig aprendre que les dones posseíem l’únic òrgan en el cos humà la funció exclusiva del qual era sentir plaer”, és un exemple citat en el llibre de Varela. La sexualitat de les dones ha estat arrabassada històricament pels homes: “La negació d’una sexualitat i un desig propis i de llibertat per a gaudir-los roman encara avui en bona part del món. El patriarcat s’ha bolcat per a controlar la sexualitat femenina, tots els mètodes han estat pocs. Des de les imposicions religioses i morals, els codis de conducta, l’estigmatització en nom de l’honor i l’honra fins a la violència i la repressió brutal i mortal, passant per la utilització del sistema legal i el control de la ciència…”, detalla Varela. Així doncs, moltes dones mai han estat propietàries ni beneficiàries de la seva pròpia sexualitat.

El gaudi i el plaer són, en general, atributs positius de l’erotisme masculí mentre que en les dones són atributs negatius. La sexualitat masculina sembla estar íntimament relacionada amb el poder i, al meu entendre, una de les característiques fonamentals del poder masculí és el control de la sexualitat femenina. Les feministes radicals dels anys 70 van començar el procés de re-apropiació del cos femení per a les dones amb consignes com: “El meu cos és meu”.

La societat redueix la sexualitat a la penetració vaginal i no accepta que el terme “sexe” es pugui referir a alguna cosa que no sigui coit. Per exemple, la construcció social anomenada “virginitat” limita la nostra sexualitat fent-nos entendre que el sexe és el coit, que deixem de ser verges de no haver tingut mai relacions sexuals quan practiquem el coit. Evidentment, aquesta visió exclou una gran part de l’espectre de la sexualitat humana. La sexualitat no és el model cisheteropatriarcal ni tampoc s’orienta únicament cap a la reproducció. En molts casos, enfront d’una societat falocentrista, les persones amb vaginisme senten odi i vergonya pel seu cos, i gran part d’aquests sentiments autodestructius es deriven de no complir amb el model de sexualitat que imposa la societat on vivim. El feminisme defensa una sexualitat femenina molt més oberta. Si aquesta idea s’estengués en la societat, les persones que sofreixen vaginisme probablement sofririen menys perquè no sentirien tan sovint que la seva sexualitat està “incapacitada”, i probablement se sentirien més segures en buscar ajuda mèdica. Les possibilitats sexuals s’estenen molt més allà de la penetració vaginal, i el seu coneixement és essencial perquè totes les persones gaudeixin del sexe i s’aconsegueixi la normalització de tot l’espectre de la sexualitat humana.

Article redactat per María Fábregas González el 20 de maig de 2020 per a Pikara Magazine

Font original: Pikara Magazine

Cànnabis: alternativa o negoci?

Més enllà del clàssic porro, sabem que el cànnabis, el que coneixem com a marihuana, té propietats terapèutiques amb menys efectes adversos que molts medicaments. Però, per a què serveix realment? Com pot utilitzar-se? És realment una alternativa per a totes?

Il·lustració de Senyora Milton

Verónica té ansietat i insomni. Després d’un llarg període de temps de tractaments farmacològics ineficaços o perjudicials per a la seva situació, va decidir pal·liar els símptomes de les seves malalties fent ús del cànnabis. Verónica, així com altres persones que pateixen patologies com la fibromiàlgia, l’endometriosi o la malaltia de Chron, que impliquen grans dolors físics crònics, portava temps anhelant trobar una alternativa als medicaments convencionals. Els efectes adversos d’aquests li generaven quasi més malestars que els que tenia. Alguns com la morfina, utilitzats per a suavitzar dolors insuportables, són addictius i danyen altres òrgans com l’estómac.

Verónica consumeix la planta Cànnabis Sativa L directament, la fuma. Moltes altres persones consumeixen un sol tipus de cannabinoide, com el CBD, a través de productes com a olis o pomades als quals se’ls ha afegit aquest component i que ja es venen fins i tot per Amazon.

Comencem pel principi. De quina planta estem parlant? De quines propietats i usos? Cànnabis Sativa L és el nom oficial de la planta del cànnabis. El que es coneix comunament com a marihuana. També se l’anomena com a “cànem”. D’aquesta planta surten desenes de derivats diferents (CBD, CBG, THC, CBC, CBL…). L’especialista en cànnabis del laboratori AnandaLab Analytics Lab, Patricio Rodríguez de Sòria, explica què és, sota el seu punt de vista, el que tenen la planta i el cos humà que, quan s’ajunten, es complementen positivament: “La planta té unes substàncies que es diuen fitocannabinoides. De les 350.000 varietats de plantes que hi ha en el planeta, que funcionen aproximadament amb uns 2.000 tipus de substàncies diferents cadascuna, solament la planta Cànnabis Sativa L té unes substàncies per a les quals resulta que el cos humà té uns receptors específics”. Per què ocorre això? No és que “estiguem dissenyats/des per a gaudir dels plaers de l’embadaliment que produeixen aquests fitocannabinoides, sinó que existeixen dins del nostre organisme uns neurotransmissors que, casualment, tenen la mateixa estructura química”, compte l’expert. Aquestes substàncies que tenim en el cos es diuen endocannabinoides i, juntament amb els receptors, formen el sistema endocannabinoide. El que fa la planta quan la consumim, segons compte Rodríguez, és “suplantar aquest sistema que naturalment tenim”.

El nostre sistema nerviós funciona amb dos tipus d’ordres: d’activació i d’inhibició. Ho exemplifica l’especialista: “Quan el nostre cervell diu ‘doblega el braç’, hi ha una ordre de doblegar el braç (activació) i una altra de ‘ja està el braç doblegat, no continuïs fent força’ (inhibició)”. Els endocannabinoides són els principals neurotransmissors inhibidors del nostre cos. El cànnabis el que fa és “exactament el mateix que fa el nostre sistema endocannabinoide i afecta únicament a les cèl·lules que tenen receptors específics per a aquests productes. No com la resta de les substàncies estupefaents que afecten i pertorben tots els processos metabòlics allà on vagi”, remarca.

Segons la Fundació CANNA, dedicada a la recerca sobre el cànnabis, en els últims anys ha crescut l’interès per la recerca d’aquest compost “degut al descobriment de propietats antiinflamatòries, antioxidants, ansiolítics i efectes neuroprotectors”, la qual cosa ho fa “molt atractiu per al tractament de condicions produïdes per inflamació i estrès oxidatiu”. S’utilitza per a l’epilèpsia, per a malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer, el Parkinson o l’esclerosi múltiple, per a l’ansietat, l’autisme, per a malalties inflamatòries cròniques com la malaltia de Chron, per a l’acompanyament de la quimioteràpia. Així ho reflecteix l’equip de recerca de la Fundació CANNA. Així i tot, Rodríguez de Sòria adverteix que, encara que té “uns certs efectes terapèutics, no és cap miracle”, perquè cal tenir en compte que “cada ésser humà té una disposició i una concentració específica d’aquests receptors, és a dir, a cada persona el consum de fitocannabinoides li senti de manera diferent”, i que no es pot perdre de vista que “això és una ajuda per a pal·liar uns certs símptomes, no més”. No cura.

I, serveix de la mateixa manera tant si s’utilitzen cannabinoides concrets com si es consumeix la planta sencera? Segons explica Patricio Rodríguez, “el doctor Manuel Guzmán Pastor, de la Universitat Complutense de Madrid, segurament el científic espanyol més expert sobre el tema, va establir fa temps que l’efecte més terapèutic es dóna amb el total dels cannabinoides, la qual cosa ell va denominar el full spectrum. La combinació i modulació de tots ells és el que produeix el major efecte terapèutic”. El que succeeix és que aquest full spectrum conté THC, un d’aquests desenes de derivats de la planta Cànnabis Sativa L que, per ser “el responsable potser dels efectes més psicodèlics”, és a dir, el cannabinoide que fa que el consum de la planta tingui efectes psicoactius -que col·loqui-, “és una substància prohibida per la Convenció de Ginebra, per les lleis espanyoles i per les polítiques de drogues”, diu. “Si el THC fos legal, entenc que no hi hauria discussió i que seria oli amb tots els cannabinoides el que es proposaria com a teràpia”, afegeix Rodríguez. D’acord, i, com es passa de la planta a aquest oli o aquesta pomada? Els components s’extreuen de la planta i es converteixen en compostos químics a través d’un procés de sintetització, “o el que es denomina tècnicament, un principi actiu per a la indústria farmacèutica (API)”, expliquen des de la Fundació CANNA. A partir d’aquí, es pot utilitzar com a element en diferents composicions.

El negoci del CBD

Algunes empreses han vist en aquesta necessitat de trobar alternatives més naturals per a alleujar les malalties quotidianes i els símptomes d’algunes malalties, desateses institucionalment i que són un nínxol de mercat, per la qual cosa cada vegada més persones se sumen al carro de la comercialització de productes cannàbics. Sobretot de productes amb CBD. Empreses com The Beemine Lab, Yuyocalm o Sativida, per exemple, dissenyen, creen i venen olis ingeribles, tòpics i cremes amb CBD, encara que en la legislació espanyola troben algunes traves. Christina Schwertschlag, encarregada de la recerca i el disseny de productes de The Beemine Lab, comenta que no poden posar explícitament, ni suggerir, en les seves etiquetes que el producte pot ser ingerit. Han de vendre-ho com a cosmètic. Patricio Rodríguez comenta que la falta de regulació provoca que s’estiguin venent en internet multitud de productes amb poques garanties: “Ningú et garanteix que aquest oli sigui, efectivament, del 5, del 10 o del 20 per cent de CBD. Cal encreuar els dits i pensar que, en el pitjor dels casos, el producte és innocu”. Fins que no es reguli, explica, la fiabilitat dels productes és dubtosa.

El CBD s’està comercialitzant a la Unió Europea (UE) des de fa temps, es pot trobar fins i tot en Amazon. Només quan algun organisme encarregat del consum d’algun país de la UE descobreix un perill per a la salut (per exemple, “el 18 d’abril de 2019 Espanya va realitzar una notificació de productes com a galetes i xocolates procedents dels Països Baixos per contenir derivats de cànnabis no autoritzats, arran d’una inspecció de la Policia Local i de la Unitat d’Estupefaents de la Comissaria de la Policia Nacional”, segons recorda la Fundació CANNA), procedeix a retirar el producte, obre una recerca sobre el mateix i implica la resta de països membres perquè facin el propi en els seus territoris. Se que tracta d’una “depuració selectiva a partir d’un sistema basat en la denúncia o delació”, compte la Fundació CANNA. Miguel Torres és advocat i professor de Dret Internacional en la Universitat de Barcelona. Explica que molta gent té una idea equivocada sobre la legalitat del cànem del qual s’extreu el CBD: “Es partia de la base que el cànem amb menys de 0,2 per cent de THC és sempre legal. No és correcte. El cànem amb menys de 0,2 per cent de THC només es pot conrear sense permís si es destina a usos industrials, que només són la producció de fibra i de llavors. Les flors del cànem, encara que tinguin menys de 0,2 per cent de THC, es consideren sempre estupefaents” i tant el cultiu com l’extracció a Espanya estan subjectes a l’autorització de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS).

Actualment, segons la Fundació CANNA, la AEMPS ha concedit autorització a cinc empreses a Espanya per al cultiu de cànnabis amb finalitats de recerca, i una sola autorització per a la producció de derivats d’extraccions de cànnabis. “Com el cànnabis medicinal no està regulat -exposen-, el cultiu de cànnabis o la producció de derivats per a la seva comercialització sol es permet en cas d’exportació a una empresa degudament autoritzada al seu país d’origen”. L’Agència Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició (AECOSAN) publicava al març de 2019 una nota informativa que especificava que “l’empresa que desitgi comercialitzar aquestes parts de la planta Cànnabis sativa L (flors, fulles i tiges), extractes i cannabinoides, en l’àmbit alimentari, haurà de presentar una sol·licitud a la Comissió Europea conforme al que s’estableix en el reglament sobre els nous aliments”. En qualsevol cas, només les vitamines i minerals poden reconèixer-se com a complements alimentaris, no les plantes, de manera que no resulta legalment possible registrar a Espanya un complement alimentós fet a base de cànem. Però existeix una escletxa de possibilitat, un buit legal, que és a la qual s’acullen empreses que comercialitzen productes amb CBD a Espanya: “En cas que el producte estigui elaborat i hagi estat posat legalment en el mercat d’un país de la Unió Europea, en virtut del principi de reconeixement mutu, les autoritats espanyoles no poden oposar-se a la comercialització d’un suplement alimentós elaborat amb cànem a la UE”, expliquen des de la Fundació CANNA. En The Beemine Lab, a partir d’aquí, el que fan és comprar el CBD ja extret i sintetitzat a Suïssa, elaborar els seus productes amb una empresa cosmètica i vendre-ho aquí, en l’Estat espanyol.

Christina Schwertschlag, que és natural de Boston (els Estats Units), sempre té l’ull posat en com el seu país d’origen està, des de fa uns anys, obrint la porta a la permissivitat sobre els cannabinoides. Recorda que “és curiós perquè van ser els primers a prohibir-ho. Fa uns 120 anys tu compraves una tònica de Cànnabis Sativa L en la teva farmàcia”. “El cànnabis sempre s’ha usat -diu-, però va arribar algú i va dir que no, que les drogues són dolentes i que a partir de llavors l’herba anava a ser igual que l’heroïna”. I l’estigma ha inundat tot el que envolta al cànnabis. Però la planta és molt rica. Schwertschlag troba a faltar, també com a consumidora, més estudi clínic i més informació, perquè es pugui “ser un consumidor conscient del que es pren, responsable i amb capacitat d’elecció”. “Espero que es legalitzin de manera medicinal tots els cannabinoides, no sols el CBD, i que les persones puguin tenir la llibertat de decidir si per al dolor que li provoca el tractament del càncer prefereix fumar-se un peta i que no li criminalitzin per això”, sentència.

Per a unes poques

La revista Forbes explicava en 2017 que les dones són “més propenses que els homes a usar CBD” i que tendeixen a abandonar la “medicina tradicional” després de provar-ho. També resumia que les raons més comunes per les quals les persones usen CBD, segons una enquesta, van anar “per a tractar l’insomni, la depressió, l’ansietat i el dolor en les articulacions”, segons el doctor Perry Solomon, de HelloMD, una comunitat online que reuneix personal mèdic i pacients relacionats amb cànnabis. “El 42 per cent dels usuaris de CBD van dir que havien deixat d’usar medicaments tradicionals com els analgèsics Tylenol o medicaments receptats com Vicodin i havien canviat a usar cànnabis en el seu lloc. El 80 per cent va dir que va trobar que els productes eren ‘molt o extremadament eficaços’”. El diari El País, com Forbes, també va voler parlar en 2019 sobre el negoci del CBD. A l’agost de 2019 s’esperava que, per a finals d’aquest any, “el mercat europeu del CBD tingués un valor de 376 milions, un augment del 30,82 per cent” respecte a l’exercici anterior. Sembla que hi ha buit. Així ho explica Christina Schwertschlag en clau d’humor.

Sembla que, malgrat l’estigma i de la falta d’informes precisos, els cannabinoides en general, i el CBD en particular, tal com el reflecteixen persones que els consumeixen, són útils i podrien constituir-se com tota una alternativa a molts medicaments per al dolor produïts i comercialitzats per grans farmacèutiques. Algunes dones ho consideren un aliat, ja que han trobat en el cànnabis un alleujament als seus dolors menstruals, a l’ansietat o als dolors derivats de malalties que els afecten majoritàriament, com la fibromiàlgia. Però sorgeix una trava més, una qüestió insalvable: l’accessibilitat. Qui pot ser una consumidora conscient amb capacitat de triar com tractar les seves malalties quan un pot de 10 mil·lilitres de CBD costa entre 89 i 197 euros? L’especialista en cànnabis Patricio Rodríguez comenta que “es podrien vendre a menys de cinc euros”, fins i tot, però la falta de regulació, opina Rodríguez, provoca que les empreses puguin establir els preus que considerin. Llavors, com podria ser una alternativa consumir cannabinoides si la majoria social no pot permetre-li-ho? Té sentit que un moviment que sorgeix per a oferir alternatives i millorar la qualitat de vida al marge dels límits del sistema col·loqui a la salut i el bon viure, de nou, en un lloc de privilegi? Al marge del negoci que ha emergit darrere de les propietats terapèutiques del cànem, hi ha associacions i col·lectius presents en els barris que promouen una producció i consum més autònom dels cannabinoides. En Growbarato.net, per exemple, posen a la disposició del públic guies sobre com conrear varietats de la planta amb alt contingut en CBD i molt baix o nul en THC, aquelles que, com diuen, “tothom pugui consumir, sense risc de sofrir cap mena d’efecte psicoactiu”. També es poden trobar en el seu blog receptes per a que, a partir del cultiu de la planta, elaborar olis cannàbics casolans. “Jo recomano en totes les meves xerrades que, abans de recórrer a aquests productes, recorris a les flors de Cànnabis Sativa. És un producte natural, porta el full spectrum, i hi ha un munt de varietats en les quals els nivells de THC són molt baixos o pràcticament nuls i els nivells de CBD són acceptables. És molt millor consumir flors naturals que concentrats o extractes que, insisteixo, fins que no hi hagi regulació, la garantia és zero”, conclou Patricio Rodríguez.

Article escrit per Andrea Liba el 15 d’abril de 2020 per a Pikara Magazine

Font original: Pikara Magazine