Us deixem aquest article aparegut a El País que reflexiona sobre l’amor i el seu simbolisme a través dels cadenats. A veure que us sembla…
Ha estat notícia en les últimes setmanes que diversos ponts de París amenaçaven de provocar accidents per ensorraments, en estar sotmesos al pes de centenars o milers de cadenats que els enamoratsadherien a les seves baranes. Concretament, un panell de la barana del Pont des Arts de Paríssobrecarregat amb 700 quilos d’acer, ferro i altres aliatges amoroses d’alumini es va desprendre, i afortunadament no va caure sobre el cap de cap turista dels que passaven per sota en les múltiples embarcacions que naveguen pel Sena. L’Ajuntament de París ha proposat als visitants que, en lloc de col·locar un cadenat al pont (escrivint-hi els seus noms o inicials, tancant-lo i llançant la clau al riu), es facin una fotografia junts i la pengin en una pàgina web creada a l’efecte. Tot això sota l’eslògan “amor sense cadenats”.
Aquesta moda dels “cadenats de l’amor” existeix també en altres ciutats europees, com ara Venècia, Roma, Amsterdam o Sevilla, havent provocat queixes dels seus habitants, que ho consideren una forma de degradació del seu patrimoni arquitectònic. A Venècia, una campanya ha lligat targetes en els ponts que, sota l’eslògan“unlock your love” (“allibera el teu amor”), recorden als visitants que “posar cadenats en els ponts venecians és un acte de vandalisme: el teu amor no necessita cadenes. Venècia no necessita les teves escombraries”.
L’educació emocional per a l’establiment de relacions afectives i de parella enriquidores i respectuoses passa per considerar l’altre com a subjecte lliure, i per considerar la relació com basada en la llibertat i la renovació permanent del desig i del compromís. Des d’aquest punt de vista, l’amor no necessita cadenats, i fins i tot podríem dir que un amor que necessiti cadenats no és realment amor.
Sembla difícil trobar un símbol més nefast per expressar l’enamorament: no és un cor que batega, no és una cosa bella, encara que fràgil, com ho és l’amor real. No és una flor ni un llaç de seda. És una mica fred, dur i mecànic, que no permet la llibertat del canvi d’opció o del replantejament. És, en definitiva, una cadena. I encara que sigui una cadena voluntària (“visca les cadenes!”), no per això és menys cadena. El simbolisme és realment desafortunat, i ja en la mateixa línia es podia optar per un parell d’esposes o un cinturó de castedat, eina medieval per al control de la sexualitat femenina que també destacava pels seus panys i cadenats.
El cadenat, com el pany, proveït de la seva clau, és un símbol de possessió i control. No es tracta del compromís i el desig entre subjectes lliures, sinó d’assegurar la possessió d’un objecte, d’una propietat privada; i aquest és un dels factors psicològics que està en el fons de moltes relacions de parella desgraciades, de moltes ruptures traumàtiques i de molta violència (especialment de tipus masclista). Quan s’atempta contra la propietat, l’agressió està justificada: “la vaig matar perquè era meva”.
Algunes modes poden instaurar-se i replicar-se de manera perillosament irreflexiva. Determinades formes de romanticisme “comercial” basades en apropiar-se de l’altre com un objecte, o en la glorificació del mascle violent i agressiu (com succeeix en diverses novel·les roses per a adolescents deFederico Moccia, un dels promotors del monstre del cadenat), no són només un risc per a l’estructura dels ponts: són escombraries emocionals que ens fan molt difícil les coses als que intentem educar en aspectes com ara la prevenció de la violència de parella i atenem les seves víctimes.
Article original publicat a El País
Xavier Ferrer
Director tècnic. Fundació Salut i Comunitat.
