Sis de cada deu estudiants han patit o coneix algú víctima de violència contra LGBTIQ+ a les universitats catalanes

El projecte Recercaixa Uni4freedom proposa deu accions per tal que les universitats facilitin la denúncia i la protecció de les víctimes.

Una imatge del grup de treball del projecte Uni4freedom.

Quina és la situació del col·lectiu LGBTIQ+ a les universitats catalanes? Què poden fer aquestes institucions per prevenir i eradicar la violència que pateixen? El projecte “UNI4Freedom: Superant la violència cap el col·lectiu LGBTIQ+ a les universitats catalanes”, liderat per la URV amb el suport per l’ACUP i la Fundació “la Caixa”, ha donat resposta a aquestes dues qüestions perquè les universitats siguin un espai segur per al col·lectiu. Aquest matí s’han presentat en una jornada els resultats de la diagnosi, que apunta que el 61% dels universitaris ha patit o coneix algú víctima de violència contra LGBTIQ+ als campus, i s’han exposat deu accions basades en els programes que han funcionat en universitats internacionals per erradicar la discriminació.

Oriol Ríos, investigador del Departament de Pedagogia de la URV i responsable del projecte, explica que “hi ha una normalització de la violència i es desconeixen les diferents tipologies de violència que existeixen”. Per això l’enquesta feta a 755 estudiants de sis universitats catalanes aprofundia en totes les formes de violència que poden patir les persones LGBTIQ+. Així, les que es produeixen més sovint als campus són el fet d’haver d’amagar la condició sexual o la identitat de gènere (45%) i els comentaris discriminatoris (17%).

La jornada final s’ha fet en línia en una jornada de debat en la qual s’han presentat també els resultats del treball de recerca.

“La universitat és un espai procliu a treballar aquests temes”, explica Ríos, però només això no és suficient, ja que cal que siguin també “un lloc segur per a les persones  LGBTIQ+, es faciliti la denúncia,es recolzi les víctimes i a les persones que donen suport a les víctimes”. De fet, prop del 23% de les víctimes no expliquen a ningú que ho són, i només el 31,1% dels estudiants coneix si la seva universitat té un servei on recórrer un cas de violència contra LGBTIQ+. Així ho determina el projecte UNI4Freedom, que, a més de l’enquesta als estudiants, també ha entrevistat 30 membres de les diferents comunitats universitàries, entre estudiants, Personal Docent i Investigador, Personal d’Administració i Serveis i els responsables de les unitats d’igualtat de les sis universitats participants: Universitat Rovira i Virgili, Universitat de Barcelona, Universitat de Lleida, Universitat de Girona, Universitat de Vic i Universitat Ramon Llull.

Perquè els campus tinguin el clima propici per facilitar erradicació i denúncia de la violència, els investigadors proposen deu mesures basades en les actuacions implementades en altres universitats del món i que han demostrat científicament tenir un impacte social i un resultat de millora. Són les següents:

  • Formar a tota la comunitat universitària en evidències científiques per identificar la violència contra el col·lectiu LGBTIQ+, especialment durant l’acollida de l’alumnat de primer curs universitari.
  • Incloure la discriminació per orientació sexual, identitat i expressió de gènere de primer i segon ordre de forma explícita a les polítiques i normatives universitàries.
  • Crear xarxes de solidaritat que donin suport i que fomentin aliances entre els diferents col·lectius (LGBTIQ+, minories ètniques i religioses, persones heterosexuals, persones amb discapacitats).
  • Actuar i informar en cas de presenciar una situació de violència contra una persona LGBTIQ+, donant suport i protegint la víctima sense revictimitzar.
  • Donar visibilitat al col·lectiu a través d’activitats de sensibilització.
  • Establir una oficina d’atenció i suport al col·lectiu LGBTIQ+ amb representants de tota la comunitat universitària, que vetlli per l’activació dels protocols en rebre una denúncia.
  • Incloure continguts curriculars sobre les aportacions de persones LGBTIQ+ a l’avenç de la ciència i la societat.
  • Assegurar que la documentació i els tràmits universitaris són inclusius amb totes les persones del col·lectiu LGBTIQ+.
  • Organitzar els espais perquè siguin inclusius i prioritzin la llibertat individual de totes les persones.
  • Fer avaluacions periòdiques del clima de les universitats en relació amb la inclusió del col·lectiu.

Aquestes mesures formaran part de la guia de recomanacions que s’ha validat en la jornada final del projecte i que properament rebran totes les universitats catalanes.

Article publicat per URVActiv@ el 14 de setembre de 2020

Font original: URVActiv@

Sexe patriarcal

La manera com tenim relacions sexuals no queda lliure del masclisme que hem anat aprenent des que vam néixer. Potser ja és hora d’apostar per un sexe que sigui més real i més plaent


/ JULIO FUENTES

Sempre m’he considerat feminista. Malgrat això, per diversos motius, mai havia militat obertament en cap col·lectiu. “No pots ser feminista si no ho ets de manera col·lectiva”, em van dir fa temps. Un home, evidentment. El feminisme pot estar arreu. Això sí, llegint, militant i formant-me és on més estic aprenent. I aquí és on comença la meva crisi. Com més m’endinso a comprendre la magnitud del masclisme que ens envolta, més masclista m’he arribat a sentir. Per això m’agrada molt la idea que el feminisme està constantment en revisió, per anar detectant el masclisme que forma part de nosaltres i aprenent a tenir alternatives més justes. I, és clar, la sexualitat és un espai de les nostres vides que està completament submergit en aquest patriarcat heterocisnormatiu que ens dicta com hem de comportar-nos al llit, què està bé i què no i quins rols hem d’adoptar.

Com a sexòloga, jo he entrat en crisi. Perquè desconstruir les idees patriarcals que formen part de les nostres relacions sexoafectives és molt complicat. I treballar-ho a teràpia, també. Tot i així, no és una feina impossible; per tant, tot allò que puguem fer per tenir una vida sexual més saludable serà benvingut. Com és el sexe que tenim? Gràcies a les persones que venen amb mi a teràpia i a les persones amb qui converso, puc dir que el sexe que tenim és completament masclista. Quins ingredients té la nostra sexualitat? Si li hagués de posar tres adjectius, serien: heterocisnormativa, coitocentrista i pornogràfica. Paraules que semblen complicades però que ara explicaré.

La primera: heterocisnormativa. Es pressuposa que entrem dins de la norma de ser heterosexuals i cisgènere. És a dir, que ens agraden les persones del gènere contrari al nostre i que ens identifiquem amb el gènere que se’ns ha atribuït en néixer. I se’ns pressuposa així, per no dir que se’ns imposa ser així.

La segona: coitocentrista. Per no dir fal·locentrista. És a dir, que tot el que hem après ens fa creure que la sexualitat i el bon sexe impliquen un coit (penetració d’un penis dins d’una vagina) i sempre s’ha prioritzat el plaer del penis i de la persona que hi va enganxada; generalment un home cisgènere. Ah! I sense oblidar que hem atorgat a la vagina certs poders que no té: els d’orgasmar pel simple fet que un penis o un objecte hi entri a dins. Les persones amb vulva no funcionem així.

La tercera (però no menys important): pornogràfica. Aquesta és la visió que tenim de com ha de ser el sexe. Aprenem de la pornografia des de molt joves. Sobretot les generacions que ara pugen, perquè tenen una facilitat per accedir a contingut pornogràfic que nosaltres no teníem fa més de vint anys. I aquesta visió pornogràfica de la sexualitat ens fa pensar que al sexe només s’hi arriba a través de la passió desenfrenada i des de la part més salvatge dels nostres instints. I, a més, el porno mainstream, és a dir, aquell que està a l’abast de tothom i que és més vist, reprodueix sempre el que dèiem abans: heterosexualitat pressuposada, protagonistes cisgènere, el coit i el penis en el centre de les relacions sexuals, i encara que sembli que hi apareixen dones (cisgènere, és clar) el seu plaer no és el més important. Quan s’intenta prioritzar el plaer de la dona es fa des d’una perspectiva molt masculina: tocant el clítoris directament, mossegant-lo, fregant-lo salvatgement i sense tenir en compte si a la companya de jocs li agrada d’aquesta manera o no.

El resultat de la influència del masclisme en la sexualitat: pensar que quan el penis s’introdueix dins de la vagina hi ha orgasme per a les dues persones cis que hi juguen

Amb aquests tres ingredients és com ens imaginem la sexualitat i construïm la idea de la relació sexual perfecta: la penetració del penis dins la vagina, amb allò que en diuen els preliminars justos per preparar bé el moment de la penetració i amb un final en el qual, evidentment, hi ha un orgasme simultani. Això vindria a ser el resultat de la influència del masclisme en el món de la sexualitat: pensar que quan el penis s’introdueix dins de la vagina hi ha orgasme per a les dues persones cis que hi juguen. Així, fàcilment. Doncs no, no és així. I els factors que porten a afirmar que això no és així es poden resumir amb una paraula: masclisme.

Per què el masclisme fa que les nostres relacions sexuals no siguin tan meravelloses com haurien de ser? Perquè aquest model tan focalitzat en el plaer del penis no té en compte res més que les sensacions i la satisfacció que el seu propietari pot tenir. Si només tenim en compte la satisfacció de qui té penis, construïm tota una sèrie de creences i maneres de fer que impossibiliten que l’altra persona pugui gaudir amb naturalitat de la seva sexualitat. Posem-ne alguns exemples:

  • La pressió sobre el cos, sobretot de les dones cis i d’aquelles persones que tenen un cos no normatiu. El model estètic ens pesa i fa que ens preocupem per com és el nostre cos en lloc d’ensenyar-nos a gaudir-lo, i això ens minva l’autoestima. I sense autoestima no hi ha bon sexe.
  • El desconeixement de les vulves. Això fa que tinguem creences errònies sobre com són, com funcionen i que moltes persones que en tenen no s’atreveixin a investigar-les en profunditat.
  • El pes dels anticonceptius hormonals. Tot i que és l’home cis el que és fèrtil cada dia de la seva vida des que comença a ser-ho, el pes de l’anticoncepció hormonal recau sobre aquelles persones que són fèrtils quatre dies al mes, aproximadament. I l’anticoncepció hormonal té certes conseqüències sobre la salut i sobre la salut sexual, entre elles la disminució del desig.
  • La manca d’assertivitat. Ens costa molt dir què necessitem i què desitgem, i en una situació sexual sembla que encara més. Si no expliquem a les nostres parelles sexuals què ens agrada, ens serà molt difícil sentir plaer (i no només estic parlant d’orgasmes…). Per l’educació que hem rebut les persones que, com diria la meva companya Bel Olid, hem estat educades per ser dones, l’assertivitat encara ens queda més lluny.

I no pararia de donar voltes sobre molts aprenentatges erronis que tenim gràcies a tot plegat. I això, en lloc d’ajudar-nos a gaudir d’una sexualitat saludable, fa que ens oblidem que el sexe és molt més que una quantitat de relacions sexuals al mes. El sexe compartit és una experiència en la qual estaria bé que gaudissin totes les persones que hi participen, no trobeu? Si volem sortir d’aquest model patriarcal de sexualitat, ens hem d’encaminar cap a un model feminista de les relacions sexuals. Qui s’hi apunta?

Article publicat al número 484 de la Directa

Article escrit i publicat per Elena Crespi el 17 de setembre, 2019 en Directa

Font original: Directa

Vaginisme, un relat en primera persona

«Com a pacient que s’ha curat de vaginisme, m’agradaria explicar en aquest article la relació que considero que hi ha entre el vaginisme, el falocentrisme i el feminisme», escriu l’autora


il·lustració de Pnitas

El vaginisme “és un espasme dels músculs que envolten la vagina que ocorre en contra de la seva voluntat. Els espasmes tanquen la vagina i poden evitar l’activitat sexual i els exàmens mèdics”, segons MedlinePlus, un servei informatiu de salut de la Biblioteca Nacional de Medicina dels Estats Units (NLM). Es tracta d’una patologia sexològica que pot o no tenir causes. Trauma, abusos sexuals o factors de salut mental són algunes d’elles. El tipus de tractament que requereix és una combinació de teràpia física, educació, assessoria i exercicis de Kegel (contracció i relaxació dels músculs del pis pèlvic). També es recomana la dilatació vaginal mitjançant dilatadors plàstics, involucrant a la parella, si té. El vaginisme sol provocar o venir acompanyat d’ansietat i sentiments autodestructius.

Com a pacient que s’ha curat de vaginisme, m’agradaria explicar en aquest article la relació que considero que hi ha entre el vaginisme, el falocentrisme i el feminisme.

Crec que la sexologia és una cosa en la qual no ens fixem suficient, i el vaginisme és un exemple d’això. Quan parlo amb persones sobre la patologia que vaig sofrir, molt poques saben el que és. Em va sorprendre molt en un primer moment, perquè és una patologia que està molt relacionada amb problemes que deriven del sistema patriarcal en el qual vivim: el vaginisme que pot ser causat per abusos sexuals i factors psicològics.

Quan vaig acudir a la ginecòloga per no poder usar tampons tenia molta por i constants pensaments autodestructius; creia que era l’única persona a qui li passava i pensava que jo era “defectuosa” sexualment, que no era capaç de tenir relacions sexuals plaents ni de fer que una altra persona les tingués. Em va costar molt acudir al metge i recordo sentir-me molt malament amb mi mateixa. Com pot ser que ens menyspreem d’aquesta manera? No hauríem de ser lliures de gaudir la nostra sexualitat a la nostra manera? La nostra societat imposa que el sexe és el coit, i que el plaer se centra en l’home cis. Tinc moltes amigues que han fingit orgasmes diverses vegades. “A vegades per a satisfer a la meva parella, perquè no sofreixi pensant que ho fa malament, i altres vegades perquè s’acabi la relació sexual”, em va respondre una d’elles quan li vaig preguntar per què ho feia. És greu que hi hagi bastantes dones que vegin les relacions sexuals com un “ha de passar” o que anteposin que l’home se senti bé abans que el seu propi plaer. Això, tan normalitzat en la nostra societat, és un senyal que la concepció general del sexe és falocentrista. De totes maneres, vull afegir que també existeixen patologies sexològiques relacionades amb els genitals denominats masculins a les quals no es dóna visibilitat ni acceptació social.

«La nostra societat enfoca la sexualitat centrant el plaer en el fal·lus i en la penetració»

Segons la revista de psicologia Psicologia i ment, el terme falocentrisme “fa referència a l’exercici de situar al fal·lus en el centre de les explicacions sobre la constitució psíquica i sexual”. El concepte prové de les teories de Freud sobre la sexualitat. Autores com Makaryk objecten que el falocentrisme es refereix a “un sistema de relacions de poder que promouen i perpetuen el fal·lus com el símbol transcendental de l’apoderament”.

No hi ha dubte que la nostra societat enfoca la sexualitat des d’un punt de vista totalment falocentrista, centrant el plaer en el fal·lus (entenent com a penis i genitals masculins) i en la penetració. Aquesta visió deixa apartades a moltes altres formes de sexualitat. En el model majoritari de sexualitat de la nostra societat cisheteropatriarcal tota la sexualitat s’orienta i gira entorn del fal·lus, el qual és l’objecte de tot el desig, capaç d’atreure i absorbir el conjunt de l’energia eròtica de les dones.

Pràcticament tothom entén “acte sexual” com a coit. Les dones moltes vegades són tractades com un objecte sexual, sigui explícita o implícitament, i això pot portar al fet que es pensi que el deure de les dones és satisfer a l’home. Un exemple molt clar és com són tractades habitualment les dones en la publicitat, servint com a crit d’atenció al sexe masculí.

És habitual que les sessions de sexualitat en centres educatius estan centrades en la cisheterosexualitat en parella, invisibilitzant en molts casos el gran espectre que és la sexualitat humana. Encara no he sabut de cap sessió sobre sexualitat en centres educatius on es parli de les patologies sexològiques. Aquesta última dada em sembla –i també a la sexòloga que em va tractar- especialment preocupant tenint en compte diverses estadístiques. Per a començar, el 6,3 per cent de les espanyoles té dificultats per a arribar a l’orgasme, el 4,1 per cent pateix disparèunia (vaginisme en menor grau, és a dir, molèsties durant el coit) i un 2,8 per cent pateix vaginisme. Segons el projecte Salut Pèlvica, entre el 5 i el 10 per cent de les dones sofreixen vaginisme o disparèunia.

La sexòloga que em va ajudar em va explicar que moltes persones que sofreixen vaginisme acaben evitant qualsevol tipus de trobada sexual per por, i que la majoria de les persones que acudeixen al metge ho fan anys després d’adonar-se del problema. Per què succeeix això? Per por. Jo mateixa he tingut aquesta por de ser l’única persona a qui li succeeix, al fet que no existeixi solució al problema, al fet que ningú m’accepti o em vulgui a causa d’això, a les dificultats en les relacions sexuals… I personalment em sembla molt negatiu que no s’expliqui a l’escola. Jo mateixa m’he trobat amb diverses persones que no comprenien la situació i la menyspreaven, amb arguments com “però si posar-se un tampó és molt fàcil”. En una societat com la nostra és difícil integrar el vaginisme, ja que junta dos tabús molt significatius: la malaltia psicològica i el sexe.

«Entre el 5 i el 10% de les dones sofreixen vaginisme o disparèunia.»

“El feminisme és un moviment social i polític que s’inicia formalment a la fi del segle XVIII i que suposa la presa de consciència de les dones com a grup o col·lectiu humà, de l’opressió, denominació i explotació que han estat i són objecte per part del col·lectiu d’homes en el si del patriarcat sota les seves diferents fases històriques de model de producció, la qual cosa les mou a l’acció per a l’alliberament del seu sexe amb totes les transformacions de la societat que aquella requereixi”, afirma Núria Varela en el seu llibre Feminisme per a principiants. Les feministes es van adonar que el control patriarcal s’estenia no sols en l’àmbit polític sinó també en el familiar, laboral, sexual… Durant molt de temps, per a limitar la sexualitat femenina, s’ha intentat que les dones coneguessin molt poc del tema o associessin sexualitat i dolor, de manera que la sexualitat es reduís pràcticament a fins reproductius.

“Per exemple, ni una sola vegada vaig sentir la paraula clítoris. Transcorrerien anys fins que vaig aprendre que les dones posseíem l’únic òrgan en el cos humà la funció exclusiva del qual era sentir plaer”, és un exemple citat en el llibre de Varela. La sexualitat de les dones ha estat arrabassada històricament pels homes: “La negació d’una sexualitat i un desig propis i de llibertat per a gaudir-los roman encara avui en bona part del món. El patriarcat s’ha bolcat per a controlar la sexualitat femenina, tots els mètodes han estat pocs. Des de les imposicions religioses i morals, els codis de conducta, l’estigmatització en nom de l’honor i l’honra fins a la violència i la repressió brutal i mortal, passant per la utilització del sistema legal i el control de la ciència…”, detalla Varela. Així doncs, moltes dones mai han estat propietàries ni beneficiàries de la seva pròpia sexualitat.

El gaudi i el plaer són, en general, atributs positius de l’erotisme masculí mentre que en les dones són atributs negatius. La sexualitat masculina sembla estar íntimament relacionada amb el poder i, al meu entendre, una de les característiques fonamentals del poder masculí és el control de la sexualitat femenina. Les feministes radicals dels anys 70 van començar el procés de re-apropiació del cos femení per a les dones amb consignes com: “El meu cos és meu”.

La societat redueix la sexualitat a la penetració vaginal i no accepta que el terme “sexe” es pugui referir a alguna cosa que no sigui coit. Per exemple, la construcció social anomenada “virginitat” limita la nostra sexualitat fent-nos entendre que el sexe és el coit, que deixem de ser verges de no haver tingut mai relacions sexuals quan practiquem el coit. Evidentment, aquesta visió exclou una gran part de l’espectre de la sexualitat humana. La sexualitat no és el model cisheteropatriarcal ni tampoc s’orienta únicament cap a la reproducció. En molts casos, enfront d’una societat falocentrista, les persones amb vaginisme senten odi i vergonya pel seu cos, i gran part d’aquests sentiments autodestructius es deriven de no complir amb el model de sexualitat que imposa la societat on vivim. El feminisme defensa una sexualitat femenina molt més oberta. Si aquesta idea s’estengués en la societat, les persones que sofreixen vaginisme probablement sofririen menys perquè no sentirien tan sovint que la seva sexualitat està “incapacitada”, i probablement se sentirien més segures en buscar ajuda mèdica. Les possibilitats sexuals s’estenen molt més allà de la penetració vaginal, i el seu coneixement és essencial perquè totes les persones gaudeixin del sexe i s’aconsegueixi la normalització de tot l’espectre de la sexualitat humana.

Article redactat per María Fábregas González el 20 de maig de 2020 per a Pikara Magazine

Font original: Pikara Magazine

Obre els sentits i parlem de sexe

Avui llancem la quarta campanya realitzada pel grup d’estudiants de la Universitat Rovira i Virgili en el marc del curs “Salut, Drogues i Sexualitat Saludable” del projecte En Plenes Facultats de la Fundació Salut i Comunitat.

En aquesta ocasió, la campanya “Parlem de Plaer” dissenyada per l’Anna Agràs, Diego Muñoz, Yrina Mejía, estudiants d’enginyeries i Gemma Bel estudiant de nutrició humana i dietètica, té com a objectiu donar informació sobre sexualitat, específicament sobre Plaer Sexual a través de la creació del compte d’Instagram @parlemdeplaer i així poder arribar a persones adolescents i joves.

Fes clic en el cartell i accedeix al compte Instagram @parlemdeplaer immediatament

Fes clic en el cartell i accedeix al compte Instagram @parlemdeplaer immediatament

El que va motivar al grup d’agents de salut EPF a treballar aquesta temàtica va ser:

“Des d’un bon principi vam tenir clar centrar-nos en el sexe i el plaer. És un tema que ens interessava a totes i volíem aprofitar per conscienciar d’alguns tabús que encara tenim sobre això avui en dia. Si és una cosa tan habitual a la nostra vida, per què no en parlem sovint? L’objectiu de la campanya, doncs, no és en va d’allò que ja hem dit. Volem no tenir pèls a la llengua i parlar obertament de sexualitat”.

Campanya i concurs

Llavors, des d’avui dilluns 4 fins al divendres 8 de maig 2020 es llançarà mitjançant aquesta plataforma (Instagram @parlemdeplaer) una publicació al dia, en la qual trobaràs una pregunta de “cultura sexual”. Aquesta anirà acompanyada d’una breu introducció i, després, d’una reflexió sobre la pregunta en qüestió, d’aquesta manera “volem arribar a l’objectiu de conscienciar d’allò que nosaltres mateixes ens imposem o de la diversitat que hi ha quan parlem de sexe o plaer“.

Però això no és tot, perquè per fer més atractiva la idea, han decidit que tindran un recompte de les preguntes i que hi haurà una persona guanyadora que obtindrà un premi de 30 € en una targeta regal per poder fer una compra a la web Diversual.

El sorteig es farà entre aquelles persones que hagin encertat més preguntes. Com que les preguntes aniran de dilluns a divendres (del 4 al 8 de maig), el diumenge 10 de maig 2020 es revelarà el nom de la persona guanyadora.

Per a participar, només has de respondre a la pregunta del dia.

Molta sort i plaer!!

La profilaxi preexposició (PrEP) al VIH ja està disponible a Catalunya

Imatge recuperada des de Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT)

  • El tractament suposa una estratègia de salut pública molt efectiva per a prevenir el VIH en persones amb elevat risc d’infecció

  • L’ús del fàrmac, combinat amb altres mesures de prevenció, està reduint els nous diagnòstics de VIH als sistemes públics de salut que han assumit dispensar-lo

  • Catalunya el finançarà íntegrament, després d’impulsar estudis per analitzar la seva factibilitat i d’afavorir la seva comercialització

El nou tractament per a la prevenció del VIH -l’anomenada profilaxi preexposició (PrEP), començarà a dispensar-se a càrrec del sistema públic català de salut amb la previsió de beneficiar prop de 2.500 persones a Catalunya. Així ho han avançat el secretari de Salut Pública, Joan Guix; el director del Programa de Prevenció, Control i Atenció al VIH, les ITS i les Hepatitis Víriques, Joan Colom; i la directora de l’àrea de Serveis Assistencials del Servei Català de la Salut, Xènia Acebes. Ho han fet en una roda de premsa per explicar les novetats de la inclusió d’aquest fàrmac que s’ha demostrat molt eficaç en la prevenció del VIH en persones amb un risc elevat d’infecció d’aquest virus.

En concret, la PrEP es recomana a homes que tenen sexe amb homes, dones transsexuals, i persones que exerceixen la prostitució sense utilitzar el preservatiu. Es considera que aquest col·lectiu de persones té una incidència de VIH superior a 2 casos per 100 persones l’any. L’únic fàrmac autoritzat per ara com a PrEP és un sol comprimit d’una sola presa diària per via oral, que es tolera bé i no presenta efectes secundaris rellevants.

A nivell individual, la PrEP és gairebé del tot efectiva si es pren com es prescriu, un fet que queda reservat a facultatius del sistema sanitari públic amb experiència en l’àmbit de la infecció per VIH i altres infeccions de transmissió sexual (ITS) i en l’ús d’antiretrovirals. Es preveu una implantació de l’estratègia adaptada a les diferents realitats territorials i apropant-la a les necessitats de la població a qui es dirigeix. En concret, es prescriurà a les unitats d’ITS de Drassanes Express i de BCN Checkpoint, així com a les 19 unitats funcionals de VIH-SIDA que hi ha repartides per arreu de Catalunya: a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, a l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta, a l’Hospital de Girona Doctor Josep Trueta, a l’Hospital de Viladecans, a l’Hospital de Bellvitge, a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, a l’Hospital Vall d’Hebron, a l’Hospital Clínic de Barcelona, a l’Hospital Mútua de Terrassa, a l’Hospital de Sabadell, a l’Hospital de Vic, a l’Hospital del Mar – Hospital de l’Esperança, a l’Hospital General de Granollers, a l’Hospital Sant Joan de Déu, a l’Hospital Santa Maria, a l’Hospital de Sant Pau, a l’Hospital de Mataró i a l’Hospital de l’Hospitalet – Hospital Moisès Broggi.

A nivell poblacional, combinada amb altres estratègies de prevenció (com el cribratge del VIH i la promoció de l’ús del preservatiu) la PrEP s’ha evidenciat que està contribuint a reduir els nous diagnòstics de VIH, que a Catalunya s’estimen en 600 anuals.

De fet, on s’ha implementat des del sistema públic l’estratègia ha estat més exitosa, entre d’altres raons perquè així es vol reduir el nombre de persones que estan usant la PrEP pel seu compte, adquirint-la per internet malgrat estar prohibit i exposant-se al perill que això comporta en quant al desconeixement de l’origen i la veracitat del fàrmac o a la manca d’un seguiment professional adequat. En aquest sentit, l’estratègia PrEP va més enllà de la prescripció d’un fàrmac, sinó que suposa una intervenció integral que inclou cribratge, diagnòstic i prevenció d’altres ITS, consell assistit per a detectar altres necessitats i derivació a diferents serveis i recursos especialitzats.

Catalunya, impulsora de la PrEP

Des de l’any 2015 Catalunya treballa per la implementació de la PrEP amb grups d’experts per valorar la factibilitat i el monitoratge d’aquesta estratègia. De fet, des de Catalunya es va impulsar l’aprovació de la PrEP i la sol·licitud de la comercialització de la PrEP al Govern de l’Estat espanyol i s’han dut a terme tres estudis sobre la seva efectivitat que han permès tractar més de mig miler de persones que potencialment estaven en risc i entre les quals no s’ha produït cap nou cas d’infecció per VIH.

El finançament de la PrEP va a càrrec íntegrament de la Generalitat de Catalunya i suposarà una inversió aproximada de 840.000 euros.

Notícia escrita i publicada per Salut Publica.Gencat el 8 de novembre 2019.

Font original: SalutPublica.Gencat

Cicle de tallers #FemSalut UVicc-Ucc: Drogues, Sexualitats i Gènere

Presentem el cicle de tallers #FemSalut programat a la @uvic_ucc sobre #Drogues, #Sexualitat i #Gènere.

És #gratuït i us podeu inscriure al #UHub: Servei a la comunitat universitaria.

Calendari:

Dilluns 18 de Novembre -> Drogues: Plaer, fàrmac o verí? x @OtgerVila

Dilluns 25 de novembre -> Sexualitats: Del descobriment al plaer x @Silvia_GoLo

Dimarts 3 de desembre -> Mites sobre la igualtat entre homes i dones x @Malva_FSYC

Pots triar entre aquests dos horaris:

Matí: 10:30 a 13:30 hrs

Tarda: 15:00 a 18:00 hrs

Lloc:

Tots els tallers es realitzaran a l’aula F306

‘WikiLove’, una “enciclopèdia virtual” sobre temes de sexualitat i afectivitat

El projecte ‘WikiLove’, desenvolupat per dues estudiants de Psicologia de la UAB, busca ser un recurs perquè els/les estudiants puguin ampliar els seus coneixements de sexualitat, i compta amb el seguiment i acompanyament del Programa de Salut de la FAS.

 

Creus que en saps prou de sexualitat? Què li diries a la teva parella si et confessés que és demisexual? I si et demanés de practicar “Tickling” amb tu? Totes les respostes a aquestes preguntes i conceptes ara es poden trobar a ‘WikiLove’.

Disponible a través de la seva pàgina web i del seu compte d’Instagram (@wikilove_oficial), és una plataforma que busca ser una enciclopèdia sobre temes de sexualitat, focalitzada no només en termes de risc i prevenció sinó també en la forma normativa de sexualitat. El seu objectiu és donar a conèixer pràctiques sexuals poc reconegudes i entendre que són perfectament vàlides, proporcionant informació i pautes tenint en compte les diferències de gènere. A més, el projecte vol demostrar que el coneixement de la sexualitat disminueix les conductes de risc.

Així, a la pàgina web es troben una llista de termes dividits en “Relacions sexuals”, “Pràctiques sexuals” i “Orientacions sexuals”, amb informació fiable i objectiva de cada un d’ells. S’hi poden trobar descripcions dels termes, si hi ha variacions/tipus, d’on provenen, curiositats o anècdotes, possibles riscos i enllaços d’interès.

Es tracta d’un projecte creat per l’Andrea Fernández García i la Marina González León, estudiants del grau de Psicologia, en el marc del seu Treball de Fi de Grau (TFG). ‘WikiLove’ compta amb el suport del Programa de Salut de la Fundació Autònoma Solidària, que segueix i acompanya el desenvolupament del TFG.

D’aquesta manera, el Programa de Salut aposta per seguir potenciant la seva incidència curricular mitjançant projectes d’Aprenentatge i Servei (ApS) de la UAB.

Publicat el 26 de febrer 2019 per a UAB

Font Original: FAS-UAB

La revolució del clítoris

Fa dècades que dones del món de la cultura treballen per trencar amb el tabú de la masturbació femenina. Avui alcen la veu de manera unànime: el dia que l’orgasme femení s’emancipi de la sexualitat patriarcal, el món sencer es capgirarà

La revolució  del clítoris / IL·LUSTRACIÓ: MARI FOUZ

IL·LUSTRACIÓ: MARI FOUZ

Anys 70. Betty Dodson (1929, Kansas, EUA) va obrir les portes del seu apartament a Manhattan, Nova York, per fer tallers d’educació sexual per a dones. Animava les assistents a explorar els seus genitals amb l’ajuda d’un mirall i també a observar-se entre elles. En aquella investigació, moltes dones descobrien per primera vegada el seu clítoris, amb les seves múltiples formes i mides i, sobretot, el seu potencial com a activador de l’autoplaer. Paral·lelament, Dodson l’any 1974 publicava Liberating masturbation: a meditation on self love, un dels llibres més importants de l’època sobre masturbació femenina. La punta de llança de la seva lluita era el tabú que encara perdura sobre la sexualitat femenina. Afirmava que la igualtat de gènere començaria amb l’emancipació de l’orgasme femení, i que el nou feminisme naixerà a través de l’expressió del plaer sexual de les dones.

Però Dodson no és l’única que s’ha adreçat a les dones per trencar el silenci al voltant de la seva sexualitat. Com ella, moltes veus del món de la cultura han sorgit per reivindicar la necessitat d’anomenar i visibilitzar tot allò que envolta la sexualitat femenina: la vagina, la vulva, el clítoris, la masturbació i l’orgasme.

Assumpta Bassas és doctora en història de l’art a la Universitat de Barcelona, investigadora de l’art des de perspectives feministes i, concretament, estudiosa de les artistes catalanes dels anys 70. “Per a mi, no es tracta de visibilitzar la masturbació femenina públicament en un marc sexualitzat patriarcalment, sinó de crear i treballar en circuits de relació educativa i comunitària, i continuar impulsant el sentit lliure del plaer de ser dones, per una nova cultura de la sexualitat no patriarcal. Crec que totes i tots ens hi juguem moltes coses”, assenyala.

Un dels projectes de Bassas ha estat l’estudi de l’obra de Mari Chordà (Amposta, 1942), una autora molt coneguda en l’àmbit del feminisme a Catalunya, sobretot en el marc de l’activisme, més que no pas pel seu vessant d’artista visual. Bassas parla de La gran vagina (1966) de Chordà, que forma part de la sèrie anomenada Vaginals, i explica que “pren com a punt de partida la necessitat de donar llenguatge al coneixement del propi cos, des de la lliure curiositat i la consciència de llibertat femenina”. D’aquesta manera, assenyala Bassas, “Chordà és una de les artistes pioneres en la recerca de representació d’una experiència lliure de la sexualitat i el plaer femení”.

També de l’època dels anys 70 destaca el text La mujer clitoriana y la mujer vaginal, de la crítica i escriptora Carla Lonzi (Florència, 1931 – Milà, 1982), fundadora amb la pintora Carla Accardi i l’escriptora i periodista Elvira Banotti del grup Rivolta Femminile a la Itàlia dels anys 70. En aquest text Lonzi conclou que el mite de la dona amb orgasmes vaginals no és altra cosa que un mecanisme del patriarcat per reduir la finalitat de les relacions heterosexuals a la procreació, sense tenir en compte el plaer com a únic objectiu. La dona clitoriana representa, per a Lonzi, el reconeixement de la sexualitat femenina autònoma i lliure del captiveri de la cultura masculina.

En aquest camí de fer polític el que és íntim trobem l’exemple de Las muertes chiquitas, de Mireia Sallarès (Barcelona, 1973), un documental fet amb entrevistes a més de 30 dones de diferents zones de Mèxic. Sallarès utilitza l’orgasme femení com a fil conductor de les converses. A través de les veus femenines, confronta la sexualitat íntima amb l’erotisme construït pels mecanismes de control ideològic i cultural.

Val la pena mencionar la representació explícita de la vagina i la masturbació que han dut a terme altres artistes com Paula Bonet (Vila-real, 1980) a La sed, en què recollia la veu de moltes dones i transformava en imatges i textos temes com l’angoixa, el sexe, la mort i el suïcidi. O també la il·lustradora María Hesse (Huelva, 1982), que també ha contribuït amb la seva obra a denunciar el desconeixement que encara existeix sobre el cos de la dona i el seu erotisme.

Obsessió i analfabetisme

Anant a l’epicentre de l’autoplaer femení hi trobem el clítoris, un òrgan no només desconegut per moltes dones, sinó mutilat diàriament com a metàfora de la dominació masculina. En aquest sentit, el treball de Sophia Wallace Cliteracy és un projecte multidisciplinari que explora la paradoxa de la realitat en què vivim: l’obsessió global pel cos de la dona, i al mateix temps l’analfabetisme al voltant de la seva sexualitat. L’obra de Wallace pretén ser una nova manera de parlar dels cossos.

“El clítoris és un òrgan i té drets, entre els quals hi ha no tan sols el dret a no ser mutilat, sinó el dret a proporcionar plaer, que és part de la seva essència”, afirma Wallace en la seva conferència TED. L’artista es pregunta com pot ser que arribéssim a la Lluna 29 anys abans que descobríssim l’anatomia del clítoris, com pot ser que encara molta gent no sàpiga que el clítoris no és un botó. “El clítoris és un iceberg, amb 8.000 milions de nervis a les seves glàndules, però la major part de l’òrgan és intern”, adverteix Wallace.

Més a prop de casa tenim referències com la d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978) a Permagel (Club Editor / Literatura Random House, 2018), que parla sense embuts de la masturbació i l’autocomplaença en un relat que contribueix a la normalització del descobriment de la sexualitat femenina des de la infància. O també l’obra de teatre L’habitació del costat, que actualment es representa a La Villarroel. Dirigida per Julio Manrique i protagonitzada per Carlota Olcina, es tracta d’una peça que aborda el descobriment del plaer femení durant l’anomenada època victoriana a la ciutat de Nova York, amb tota la transgressió i revolució que significa parlar del gaudi femení en aquell moment.

La mirada de l’altre

I què han fet els homes sobre la sexualitat femenina al llarg de la història? ¿La seva mirada ha estat lliure de la presumpta cosificació de la dona? Tenim exemples que han remogut consciències, com el de L’origen del món (1866), de Gustave Courbet (1819, Ornans – 1977, La Tour-de-Peilz), que en realitat va ser un encàrrec d’un diplomàtic turcoegipci i, per tant, pot ser considerada, no com una representació de l’autocomplaença femenina, sinó com un peça feta per satisfer les necessitats d’un home. Alguna cosa similar passa amb Duchamp (1887, Blainville-Crevon – 1968, Neuilly-sur) i el seu Étant donnés, una obra-instal·lació que consisteix en una pintura del cos panxa enlaire d’una dona nua que només es pot veure a través de les espieres d’una porta de fusta. De què es tracta? ¿És una de les obres d’art més influents de la història, o un exercici de voyeurisme de l’espectador?

Carlos Valdés, director creatiu de la productora Vinema, reconeix que existeix una censura molt gran sobre l’orgasme femení. “Tot el que engloba la masturbació femenina és encara un tabú”, assegura el responsable d’haver convertit en virals els últims anuncis del Saló Eròtic en un intent de denunciar la manca d’educació sexual que encara impera en la indústria del cinema eròtic. “Necessitem la mirada de les dones per desestigmatitzar el seu plaer”, assenyala Valdés.

Amb l’evidència que la lluita pels drets de les dones no és una moda de fa quatre dies, sinó un clam que s’alça des de fa dècades, el repte continua sent que les dones -i no els homes- expliquin i celebrin el seu propi orgasme sense censures, en un exercici creatiu i lliure al voltant dels seus desitjos i plaers més íntims.

Reportatge escrit i publicat per DÀLIA RAJMIL BONET l’11 de gener de 2019 per a Ara.cat

Font original: Ara.cat

De “gola vibrant” i “kokigami” a “vegà sexual”, el diccionari de sexe es posa el dia

El Termcat publica un recull que conté expressions com “sexe químic”, “ruptura a la francesa” i “parlar brut”

El diccionari de sexualitat i erotisme recull unes 150 expressions

Et resulta familiar la paraula “chemsex“? El “ghosting“? I el “dirty talk“? T’han sorprès mai amb un “kokigami“? Quina diferència hi ha entre el “poliamor” i la “plurisexualitat”?

Totes són termes amb més o menys popularitat que, ara, el Termcat s’ha encarregat de recopilar en el diccionari de la sexualitat i l’erotisme, que es pot consultar en línia.

“Sexe químic”, “ruptura a la francesa” i “parlar brut” són els equivalents de les primeres paraules que hem mencionat. El diccionari no només en fa la definició, sinó que en mostra els equivalents en castellà, francès i anglès.

En alguns casos, s’ha optat pel neologisme, com en el “kokigami”, definit com a “joc eròtic d’origen japonès que consisteix a embolicar el penis amb una disfressa de paper”.

“Gola vibrant” -“humming” en anglès, o emissió d’un so gutural mentre s’estimulen amb la boca els genitals de la parella-, “pim-pam” -equivalent a l'”aquí te pillo, aquí te mato”-, “vegà sexual” (persona vegana que manté relacions sexuals només amb vegans) o “brollada” (ejaculació femenina en què s’expulsa de cop una gran quantitat de líquid) són altres paraules que apareixen en el lèxic de la sexualitat i l’erotisme.

També hi apareixen “pornovenjança” (difusió, sobretot a les xarxes socials, d’imatges sexuals explícites sense el consentiment, per humiliar o fer xantatge a algú), “pèting” (els preliminars) o “ressaca sexual” (seqüeles físiques o emocionals després del sexe intens) són altres paraules que apareixen en el lèxic de la sexualitat i l’erotisme.

Imatge recuperada el 12 d’agost 2019 des d’https://www.ccma.cat/

En total, el Termcat recull uns 150 termes que volen oferir “una terminologia inclusiva sobre el sexe que aplegui perspectives, orientacions i tendències ben diverses”.

Tant la selecció de les expressions com, en molts casos, les denominacions, s’han consensuat a partir dels experts del Termcat i els suggeriments de l’equip de la revista “Time Out Barcelona”. La tria va passar després per la mirada del Consell Supervisor.

Des del Termcat remarquen que el diccionari està obert a noves actualitzacions, per la via del correu informacio@termcat.cat o amb l’etiqueta de Twitter #termeserotisme.

El de la sexualitat i l’erotisme és només un dels més de 120 diccionaris en línia especialitzats del Termcat.

Per cert, per si encara no ho heu buscat: el “sexe químic” és el que es practica en grup durant moltes hores seguides sota la influència de drogues de síntesi; la “ruptura a la francesa” és el trencament d’una relació sexual o afectiva, sovint per internet, en què s’interromp la comunicació amb l’altra persona de forma sobtada i sense donar-li cap mena d’explicació; i el “parlar brut” consisteix a parlar de forma obscena en l’intercanvi sexual per augmentar l’excitació.

Article redactat i publicat per CCMA el 13 de desembre de 2018 per a CCMA

Font original: CCMA

Nou projecte pilot de promoció de la salut sexual entre joves

12/07/2019 – Etapes de la vida

De joves comencem a aprendre que el nostre cos –i també la nostra ment- pot ser un instrument de plaer, i hem de conèixer com és i com sona aquest instrument.En aquest camí, hem d’aprendre sobre la gestió dels plaers, la salut afectiu-sexual, com mantenir una relació sexual segura, com prevenir el risc de determinades conductes que poden derivar, per exemple, en infeccions de transmissió sexual (ITS). Si no parlem obertament i en confiança sobre tots aquests aspectes de la sexualitat, moltes persones, especialment les més joves, es poden trobar davant de nombroses situacions de vulnerabilitat no desitjada.

Sexus i Rumba és un projecte adreçat a la població jove que neix per combatre aquesta vulnerabilitat apropant i diversificant els programes d’informació, prevenció i de reducció de riscos relacionats amb la sexualitat. La idea del projecte és adaptar-se a les necessitats d’aquest col·lectiu social tant divers i culturalment heterogeni -respectant les diverses orientacions sexuals i identitats de gènere -, desenvolupant accions properes, informatives i de sensibilització en l’àmbit de la salut sexual.

En aquest sentit, el projecte busca estratègies de promoció de la salut sexual i de reducció de riscos de la població jove a partir d’una relació entre iguals. Per això, Sexus i Rumba aposta per la formació de joves, de diversos contextos culturals, en temes relacionats amb la promoció de la salut sexual, per difondre material de sensibilització i prevenció com preservatius o barreres de làtex, i informar i conversar sobre sexualitat en espais nocturns on es poden trobar joves, com festes comunitàries o locals d’oci.

El projecte Sexus i Rumba és un projecte pilot que neix de la col·laboració entre el programes ja existents “Sexus” (www.sexus.org) d’ABD (www.abd.ong) i “Rumba tu son” (rumbaatuson.blogspot.com) de Fedelatina (fedelatina.org).
Es desenvolupa als barris de Raval i Gòtic i està impulsat per l’entitat ABD i Fedelatina, amb la col·laboració de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) i del Districte de Ciutat Vella i el Pla de Barris del Raval Sud i Gòtic Sud.

 

Notícia publicada per Agència de Salut Pública de Barcelona el 12 de juliol 2019 en Aspb.cat

Font original: Aspb.cat