Nova edició online del curs EPF 2020-21 “Salut, Sexualitat i Drogues” a la UVic

Estudies en la Universitat de Vic i sents interès pels temes de drogues i de sexualitats? Vols ser Agent de Salut EPF i participar en una acció preventiva online? Llavors, aquest curs és per a tu.

T’oferim la formació «Salut, Sexualitat i Drogues» de 25 hores amb l’opció de reconèixer 1 crèdit RAC. Per a això, és obligatòria ho lliura d’un diari reflexiu del curs i l’assistència a un 80% de les classes per a poder reconèixer el crèdit RAC.

Comencem el dimarts 27 d’octubre, de 13 a 14.30 hores. És una formació gratuïta per a tot l’alumnat de la UVic i serà en format online, a través de la plataforma Zoom.

Envia la teva inscripció per a reservar la teva plaça aquí!

Si tens algun dubte, escriu-nos a epf.uvic@fsyc.org

PROGRAMA

Dilluns i dimarts, via online

Horari: 13h a 14.30 hores

Continguts

Durada

Data

Presentació del curs i resolució de dubtes 1h 30 min. 27 octubre
Prevenció i Drogues:

–          Que vol dir fer prevenció?

–          Repàs de les diferents substàncies i definicions

–          Consum en temps de pandèmia

1h 30 min. 2 novembre
1h 30 min. 3  novembre
Sexualitats Saludables:

–          De que parlem quan parlem de sexualitats? Explicació dels diferents conceptes que engloba

–          Sexualitats diverses

–          Relacions en temps de pandèmia

1h 30 min. 9 novembre
1h 30 min. 10  novembre
Mites sobre la igualtat entre homes i dones. Impartit per Projecte Malva 2 hores 16  novembre
Màrqueting social i habilitats comunicatives 1h 30 min. 17  novembre
Treball acció preventiva en línia 1h 30 min. 23  novembre
1h 30 min. 24  novembre
Presentació grups acció preventiva en línia 1h 30 min. 30 novembre
Presentació grups acció preventiva en línia 1h 30 min. 1 desembre

 

Nova edició online del curs EPF 2020-21 “Salut i Drogues des de la Prevenció i Reducció de Riscos” a la Universitat Jaume I

Es busca estudiantat universitari amb ganes de participar en un projecte de reducció de riscos en espais universitaris i d’oci nocturn.

T’agradaria rebre informació gratüita sobre l’ús de les drogues i la reducció de riscos? Reserva la teva plaça!

Inscriu-te a la nostra formació “Salut i drogues des de la prevenció i reducció de riscos” per a ser Agent de Salut EPF.

Esta formació té una durada de 25 hores i el reconeixement de 1 crèdits de lliure elecció. És obligatori l’entrega d’u diari reflexiu com a treball final per poder reconèixer el crèdit

Les classes comencen el dia dimarts 20 d’octubre fins al 1er de desembre, tots dos inclosos.

El curs s’impartirà via online, a través de la plataforma Zoom. L’horari està per confirmar

Per inscriure’t i reservar la teva plaça fes clic aquí

Si vols més informació, no dubtis a escriure’ns a prev.comvalenciana@gmail.com

Més de 14.500 persones van iniciar tractament l’any passat per addicció a les drogues, prop de la meitat a causa de l’alcohol

Des de fa més de vint anys, el consum d’alcohol continua provocant la majoria de les demandes de tractament per drogodependències a Catalunya. Així ho indiquen les darreres dades, corresponents a l’any 2019, del Sistema d’Informació sobre Drogodependències (SIDC), que gestiona la Sub-direcció General de Drogodependències de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT).

Segons l’informe publicat amb dades de l’any 2019, a Catalunya es van iniciar un total de 14.528 tractaments per abús o dependència de les drogues en el total de 63 Centres d’Atenció i Seguiment a les drogodependències (CAS), una xifra lleugerament superior a la d’anys anteriors. A més de l’activitat dels serveis especialitzats, aquest informe de 2019 del SIDC presenta indicadors indirectes relacionats amb el consum problemàtic de drogues i les seves conseqüències.

L’alcohol, amb un 42,2% (6.130 casos), es manté com la droga amb més inicis de tractament. A més, és la droga que origina més urgències hospitalàries, amb més del 55% del total causades per substàncies psicoactives. Cal destacar l’important impacte del consum d’alcohol entre les persones joves: un 7% d’aquestes urgències són en menors d’edat i, segons l’enquesta ESTUDES 2018 (1), quasi un de cada tres joves d’entre 14 i 18 anys afirmava haver presentat, en els darrers 30 dies, una intoxicació aguda (31,2% noies i 25,5% nois) i/o haver fet un consum intensiu (2) d’alcohol (35,5% noies i 32,5% nois).

En les dades d’aquesta enquesta s’observa una clara associació entre consums problemàtics d’alcohol (consum intensiu i/o intoxicació en els darrers 30 dies i fer botellón) amb conductes problemàtiques entre els joves (conductes violentes, relacions sexuals sense preservatiu, no recordar accions de la nit anterior, discussions amb la família…).

La segona droga que té més inicis de tractament als serveis especialitzats d’atenció a les drogodependències és la cocaïna, amb gairebé el 24,7% (3.582 casos), mantenint una tendència a l’alça en els darrers quatre anys que la situa amb valors lleugerament inferiors al pic de mitjans de la dècada passada. Tot i això, al 2019 només un 40,2% d’aquests inicis (1.438 casos) feia tractament per primera vegada, mentre que fa deu anys aquest percentatge era d’un 60% (uns 2.267 casos).

D’altra banda, altres indicadors assenyalen un probable augment del consum i abús de cocaïna els darrers anys, com és l’increment al 2019 d’un 14% del total d’urgències hospitalàries per consum de cocaïna respecte al 2018, o el fet que la cocaïna sigui la segona droga il·legal més decomissada, segons dades facilitades per l’Àrea Central d’Anàlisi de la Criminalitat de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra (PG-ME), dades que indiquen també la disponibilitat al mercat d’aquesta substància.

La tendència a l’alça en el consum es manifestava també en l’enquesta EDADES 2017 (3), on un percentatge més elevat, respecte el 2015, de la població de 15 a 64 anys afirmava que havia consumit cocaïna els dotze darrers mesos (2,9% front el 2,5% del 2015) i en els darrers 30 dies (1,8% front l’1% del 2015).

En els darrers dos anys el cànnabis ha augmentant la demanda de tractament als CAS, i se situa a nivells similars als de 2015. Amb 2.045 casos, és la tercera droga en demandes d’inici de tractament, amb un 14,1% del total.

Pel que fa a l’heroïna, les peticions de tractament estan estabilitzades des d’inicis dels anys 2000, situant-se en un 10,5% (1.521 casos) de les sol·licituds. Al 2019 només un 13,6% (207 casos) iniciava tractament per primera vegada, el que explica la baixa incidència de noves demandes.

Finalment, el tabac representa un 3,6% (520 casos) dels inicis de tractament en els  serveis especialitzats d’atenció a les drogodependències, però cal tenir en compte que la majoria de tractaments del tabaquisme es realitzen des de l’atenció primària.

Demandes de tractament per gènere i edat

Si s’analitzen les dades en homes i dones per separat, s’observa igualment que l’alcohol és la substància amb més inicis de tractament en ambdós sexes (48,4% en el cas de les dones i 40,3% en el dels homes), seguit per la cocaïna (18,3% les dones i 26,6% els homes).

Pel què fa a les proporcions entre sexes, en el total d’inicis de tractament hi ha un percentatge major d’homes que de dones (3 de cada 4 inicis són d’homes). Aquesta majoria d’homes es manté quan s’analitzen les drogues per separat, excepte en el cas del tabac, on la proporcionalitat està molt igualada. Pel què fa a l’heroïna i la cocaïna, la proporció dona/home està més descompensada, ja que arriba a ser d’entre 1 o 2 dones per cada 8 o 9 homes.

Aquesta distribució entre sexes reflecteix el fet que les dones tendeixen a igualar els homes en el consum de drogues legals (alcohol i tabac) o aquelles amb menor rebuig social (cànnabis), fet que també es troba en les enquestes poblacionals i escolars.

Quant a l’edat mitjana de sol·licitud de tractament, varia segons la droga principal. El cànnabis és la droga per la qual la gent més jove fa inicis de tractament (29 anys, tant en dones com en homes), mentre que les drogues per les quals es demana un tractament amb una edat més avançada són el tabac (52 anys en dones i 53 en homes) i l’alcohol (48 en dones i 47 en homes).

Cal tenir en compte que quasi un 60% del total de persones que inicien tractament tenen entre 31 i 50 anys. La franja de 41 a 60 anys representa un 44%.

Un dels programes més importants per l’addicció a l’heroïna és el tractament mèdic amb agonistes opiacis A finals del 2019 hi havia més de 8.000 persones rebent aquest tractament (majoritàriament amb metadona), una quantitat que es correspon amb una molt bona cobertura.

Atenció als serveis de reducció de danys

Durant l’any 2019 es van atendre 6.729 usuaris als 18 serveis de reducció de danys (SRD), on s’atén a persones que encara no volen, o no poden, iniciar un tractament per la seva addicció. Aquesta xifra posa de manifest l’accessibilitat i l’alta usabilitat d’aquests serveis, sobretot si s’ubiquen en zones de tràfic i consum, com es veu en els serveis situats en aquestes àrees.

El perfil de les persones usuàries d’aquests serveis revela que són bàsicament consumidores d’heroïna i/o cocaïna, majoritàriament per via parenteral. El percentatge d’homes arriba al 90% i més del 50% són estrangers (39% europeus). Moltes d’aquestes persones tenen una situació social precària i, per tant, són altament vulnerables i en situació de risc: un 40% no tenen un allotjament estable (un 30% estan sense llar), un 40% no estan empadronats i un 35% no tenen targeta sanitària.

D’altra banda, 3.561 persones van anar a les 14 sales de consum supervisat que actualment té Catalunya, a fer un total de 183.815 consums que, si no fos per l’existència d’aquests serveis, s’haurien realitzat en espais públics. Aquest consums són higiènics i segurs, i fan possible prevenir infeccions greus (com la infecció pel VIH i les hepatitis), així com evitar morts per sobredosi. De fet, l’any 2019 es van produir 224 sobredosis en sales de consum supervisat, deu més que l’any anterior, però cap d’elles va resultar mortal.

La prevenció d’infeccions greus, com el VIH i les hepatitis, en persones que s’injecten drogues depèn en gran mesura d’una bona distribució de material d’injecció higiènica. En aquest sentit, l’any 2019 es van distribuir més d’1 milió de xeringues estèrils a través de 660 punts d’accés a aquest material.

Informació i conscienciació a Canal Drogues

El web temàtic del Canal Drogues (http://drogues.gencat.cat) recull materials d’informació i conscienciació adreçats a la població general, i proporciona informació relativa als centres i programes de tractament que existeixen a Catalunya.

El Canal, gestionat per la Sub-direcció General de Drogodependències de l’ASPCAT,  és un dels webs temàtics del Canal Salut més visitats. És el resultat de l’esforç realitzat per professionals de l’àmbit de les drogues a Catalunya, tant públics com d’associacions i entitats col·laboradores. Recull tots els aspectes relacionats amb les drogues i esdevé un instrument de relació tant amb la ciutadania com amb els  professionals del sector.

(1) ESTUDES 2018: Informe dels resultats per a Catalunya de l’Enquesta estatal sobre l’ús de drogues a l’ensenyament secundari (ESTUDES) 2018. Sub-direcció General de Drogodependències. ASPCAT – PNSD.
(2) Consum intensiu: Consum de cinc begudes alcohòliques o més, en el cas dels homes, i de quatre begudes alcohòliques o més, en el cas de les dones, en la mateixa ocasió (s’entén per consumir en la mateixa ocasió prendre-les d’una manera seguida o en un interval aproximat de dues hores).
(3) EDADES 2017: Informe dels resultats per a Catalunya de l’Enquesta domiciliària sobre alcohol i drogues a Espanya (EDADES) 2017. Sub-direcció General de Drogodependències. ASPCAT – PNSD.

Descàrrega l’informe complet aquí

Article publicat per Gencat el 6 d’agost 2020
Font original: Gencat

12 d’agost, Dia internacional de la Joventut pel compromís de les persones joves per una acció global

La commemoració del dia Internacional de la Joventut és una oportunitat per posar de manifest les problemàtiques i desafiaments d’aquest col·lectiu. Aquest 2020, amb motiu de la pandèmia produïda per la COVID-19 els reptes que la joventut i societat hauran d’abordar seran majors perquè és un dels col·lectius més afectats per aquesta situació.  

Les mesures establertes per fer front a la crisi sanitària van suposar el tancament dels centres educatius i un impacte important sobre el calendari acadèmic. A més, en l’àmbit laboral les persones joves han estat un dels grups més afectats per la destrucció d’ocupació. Segons la terecera edició de l’informe de l’Observatori de l’Organització Internacional del Treball sobre la COVID‑19 i el món del treball “la crisi produïda per la de la COVID-19 està afectant les persones joves – en particular a les dones – amb més gravetat i rapidesa que a qualsevol altre grup”. A Catalunya, el Butlletí de joves i mercat de treball del 1r trimestre 2020 publicat el 18 de maig de 2020 destacava que el 16% de l’atur registrat afecta a persones joves de 16 a 29 anys (66.589 en acabar el mes de març). En relació amb mes de febrer, l’atur juvenil ha crescut amb més intensitat que el total (+8,3% davant del +5,5%).

El lema d’aquest any és “El compromís dels joves per una acció global” i la seva finalitat és destacar la implicació i entrega en la seva manera d’actuar. Així com impulsar la millora de la seva representació i participació institucional en els estaments oficials . Fer-la partícip dels processos de reconstrucció de la societat és essencial per restaurar la confiança de la joventut amb les institucions públiques.

Malgrat la conjuntura actual, cal dir que es disposa de recursos, instruments i estaments per encarar aquesta situació. En aquest sentit, els objectius establerts a l’Agenda 2030 de les Nacions Unides poden ajudar a la reconstrucció d’una societat responsable i sostenible. Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) vinculats a les persones joves es focalitzen en l’ODS 4  i 8. Per una banda, l’ODS 4 incideix en l’assoliment d’una educació de qualitat inclusiva i equitativa i la promoció d’oportunitats d’aprenentatge permanent per a tothom. Per una altra, l’ODS 8 insta a la necessitat del treball digne i la reducció substancial de la proporció de joves sense ocupació. Així com abordar la reducció de l’ocupació submergida i informal, millorar les condicions de les seves relacions laborals i aconseguir que siguin igualitàries.

Cal assenyalar que la contribució de la joventut per l’assoliment de l’Agenda 2030 és fonamental. Atès que són el futur de la nostra societat i per aquest motiu és essencial la seva participació, col·laboració i implicació.

El Grup de Joves i Treball del Consell de Relacions Laborals (CRL), integrat per les organitzacions sindicals i empresarials més representatives de Catalunya, l’Administració de la Generalitat i el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, treballa per l’elaboració de mesures en favor de la qualitat de l’ocupació juvenil i amb la voluntat de fer el seguiment i coordinació de les polítiques d’ocupació juvenil a Catalunya.

Publicat per Gencat el 5 d’agost de 2020

Font original: Gencat

Es publiquen els resultats de l’enquesta “Qüestionari de salut en temps de confinament pel coronavirus”

  • Es triplica el percentatge de població que refereix simptomatologia de depressió i malestar emocional durant el confinament
  • El percentatge de població que refereix simptomatologia ansiosa és quatre vegades més gran que abans del confinament; es triplica el consum d’hipnosedants prescrits, i el de no prescrits augmenta 10 vegades
  • La població entre 16 i 44 anys és el grup més afectat, amb el doble de simptomatologia de depressió, ansietat i malestar emocional
  • El sedentarisme augmenta en un 15% i la mitjana d’hores asseguts al dia incrementa en 2h
  • Es redueix de forma significativa el percentatge de població que consumeix cànnabis, mentre que el de consum de tabac i alcohol esmanté gairebé igual
consum drogues confinament

L’Agència de Salut Pública del Departament de Salut juntament amb ESADE, i amb la col·laboració d’IDIAP Jordi Gol, van elaborar el “Qüestionari de salut en temps de confinament pel coronavirus” amb l’objectiu d’avaluar l’impacte del confinament sobre la salut de la ciutadania de Catalunya i poder planificar accions, serveis i mesures per pal·liar-ne els efectes.

Un total de 37.810 persones residents a Catalunya de més de 15 anys van respondre l’enquesta en línia entre el 21 d’abril i el 20 de maig. El 74% eren dones, el 57,3% tenien estudis universitaris i un 60,9% estaven actius laboralment (vegeu l’apartat Metodologia).

Els resultats obtinguts s’han ponderat segons la distribució d’edat, sexe i nivell educatiu de les dades poblacionals de Catalunya (IDESCAT) i es presenten en comparació amb les dades que es disposen d’abans del confinament provinents d’enquestes de salut oficials, com són l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA), l’Enquesta de Salut d’Espanya (ENSE) i l’Enquesta sobre alcohol i altres drogues a Catalunya (EDADES).

Resultats

Josep Maria Argimon, secretari de Salut Pública del Departament de Salut, va presentar les principals conclusions del qüestionari en roda de premsa (del minut 8:14 al 13:30) el passat 30 de juliol.

Els resultats de l’enquesta “Salut en temps de confinament” confirmen que la mesura de confinament, tot i ser molt efectiva per a la protecció davant el contagi, té un elevat cost per a la salut mental de les persones, a més d’un elevat cost social i econòmic. 

El virus però, segueix aquí. Malgrat els rebrots, evitar el confinament de llarga durada és un dels objectius del Govern i ha de ser també l’objectiu de tothom. Per fer-ho és clau la protecció enfront els contagis, mitjançant l’adopció de mesures de seguretat com el rentat curós de les mans, l’ús de la mascareta, el manteniment de la distància física entre persones i la limitació de la mobilitat i dels contactes socials.

A més, l’enquesta revela què es pot fer per mitigar els efectes negatius del confinament i cuidar de la pròpia salut. L’anàlisi feta ha permès a l’Agència de Salut Pública editar un Decàleg amb recomanacions per mantenir una bona salut en temps de COVID-19.

Salut Mental i Benestar Emocional

Els resultats del qüestionari revelen que durant el període de confinament s’han triplicat els símptomes de depressió, ansietat i malestar emocional i ha augmentat l’ús de tranquil·litzants, sedants i somnífers (vegeu Annex 1/Taula 1 del document d’Annexes).

  • En referència a la depressió, moderada o alta, un 22,8%de les persones enquestades manifesta haver-ne tingut símptomes, una xifra que triplica la prevalença del 7,6% publicada a l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) de l’any 2018.
  • Pel què fa a l’ansietat, un 26,9%n’ha tingut símptomes. Aquest xifra és fins a quatre vegades superior a la prevalença d’ansietat crònica observada per Catalunya en l’enquesta de Salut d’Espanya (ENSE) de l’any 2017.
  • I també es triplica la simptomatologia demalestar emocional, amb un 74,8% durant el confinament respecte el 26,2% obtingut amb la mateixa escala en l’ESCA del 2018.

Aquests resultats es poden relacionar amb l’increment d’ús d’hipnosedants (tranquil·litzants, sedants i/o somnífers) en els darrers 30 dies: Un 17,7% de la població refereix haver-ne fet ús amb recepta mèdica (un percentatge tres vegades superior al 5,9% obtingut a l’enquesta EDADES de 2017) i fins a un 6,5% de la població refereix haver-ne consumit sense recepta mèdica (10 vegades més que el 0,6% obtingut a la mateixa enquesta de 2017). 

Consum de substàncies i comportaments addictius

  • Segons els resultats obtinguts,el consum de tabac, alcohol i cànnabis durant el confinament ha disminuït (vegeu Annex 1/Taula 1 del document d’Annexes).
  • El percentatge de persones que fumendisminueix lleugerament (del 25,6% al 23%), tot i que el 40% de les persones que ja fumaven abans del confinament, declaren haver fumat més.
  • La prevalença de consum de risc d’alcoholaugmenta molt lleugerament respecte a les dades de l’EDADES 2017 (de 9,1% a 8,6%).
  • I el consum de cànnabis(en els darrers 30 dies) es redueix significativament, baixant del 11,9% obtingut en l’EDADES 2017 al 3,7%.

Efectes en la salut mental per grups de població

Els joves-adults i els estudiants, les dones, les persones amb menys estudis i aturades són els grups més afectats, amb gairebé el doble de risc de patir depressió, ansietat o malestar emocional (vegeu Annex 1/Taula 2 del document d’Annexes).

  • Fins a un 32,3% de la població entre 15 i 44 anysrefereix simptomatologia de depressió, un 35,3% d’ansietat i un 86,1% de malestar emocional, comparat amb el 20,6%, el 23,8% i el 75,6% respectivament del grup d’edat entre 45 i 64 anys.
  • Entre el subgrup d’estudiants, aquests percentatges encara són més elevats: un 54,7% presenten símptomes de depressió, un 44,8% d’ansietat i un 91,5% de malestar emocional.
  • Les donesque responen a l’enquesta també refereixen nivells més elevats de simptomatologia de depressió (26,6%), d’ansietat (30,3%) i malestar emocional (80,9%) respecte als homes (15,9%, 18,7% i 69,5%, respectivament).
  • Les persones amb estudis primarisrefereixen més simptomatologia de depressió; (fins a un 27,7%) i d’ansietat (un 35,1%); en canvi, el malestar emocional incrementa a mesura que augmenta el nivell d’estudis.
  • La precarietat laboral també s’interpreta com un factor de risc, ja que les persones que estan aturades(tant les que ho estaven abans del confinament com les que han patit un ERTO durant aquest període) refereixen simptomatologia de depressió en un 33,7% i d’ansietat en un 35,4%, i un 81,7% reporten malestar emocional. 

Altres grups d’interès

  • Els i les professionals de la saluttenen una prevalença de simptomatologia de depressió molt semblant a la de la resta de població (amb un 24,9% respecte al 22,8%) però en canvi, els nivells d’ansietat són més elevats (un 31,3% respecte al 26,9% de la població general).
  • Per contra, les persones jubilades, tot i patir nivells elevats de depressió, ansietat i malestar emocional, són el grup amb les prevalences més baixes, amb un 11,6%, un 15% i un 63,8% respectivament.

Estratègies d’afrontament i factors de protecció

Seguir una rutina, dedicar temps a un mateix i tenir un bon suport social  estan entre els factors protectors que redueixen a la meitat el risc de depressió, ansietat o malestar emocional

Addicionalment, com a factors de protecció específics per a la depressió o el malestar emocional destaca fer més activitats en família, en el cas dels homes adults, i tenir fills/es al càrrec que ocupin la meitat o menys del temps en el cas de població adulta. Aquestes mesures d’afrontament redueixen a la meitat el risc de depressió.

Dels resultats també es desprèn que realitzar activitats relaxants gairebé tots els dies (com escoltar musica) és un factor de protecció de l’ansietat en les persones més grans de 65 anys .

Preocupacions i factors de risc

La incertesa sobre la represa de la normalitat (com i quan) i els problemes de convivència a casa són algunes de les preocupacions que gairebé doblen el risc de patir problemes de salut mental.

Segons les respostes a l’enquesta, destaca que ni el temps en confinament, ni factors relacionats amb l’habitatge (com tenir o no balcó o pati, o el número d’habitacions), o fins i tot el número de persones vivint a la llar, no tenen afectació directa a la salut mental.

En canvi, els factors de risc que més afecten, multiplicant per dos el risc de patir depressió, d’ansietat i de malestar emocional, són la preocupació per no saber com ni quan es reprendria la vida normal, el fet de no tenir prou suport social i, com a principal, els problemes de convivència a casa.

En concret, sobre la depressió, les següents preocupacions són factors de risc importants, en funció de cada grup de població, ja que fan augmentar més d’un 50% el risc de tenir símptomes depressius:

  • en tots els grups, la preocupació pel fet de patir malalties cròniques que suposen un alt risc de contraure la Covid-19;
  • en homes i dones entre 44 i 65 anys, creure que el seu futur laboral empitjorarà amb la crisi de la pandèmia;
  • en persones més grans de 65 anys, el fet de no poder sortir ni visitar a les persones importants.

Entre els factors que augmenten més d’un 60% la probabilitat de patir ansietat, s’inclouen:

  • tant en homes com en dones, la preocupació perquè els fills estan neguitosos, no saben què fer i comporta tensions i problemes conductuals;
  • en homes més grans de 45 anys, creure que el seu futur laboral empitjorarà;
  • en dones entre 45 i 64 anys, tenir persones en situació de dependència a casa i haver d’ocupar-s’hi quasi tot el temps.
  • en persones més grans de 45 anys, la preocupació pel contagi de la Covid-19 (tan un mateix com la família);
  • en persones de més de 65 anys, la preocupació per la Covid-19, passant més de 2 hores al dia consultant noticies sobre el tema, o també pel fet d’estar sols i no poder cuidar-se.

Sedentarisme i nivell d’activitat física

El confinament comporta un increment de la inactivitat física i del sedentarisme. (vegeu Annex 1/Taula 3 del document d’Annexes)

Durant el període de confinament, l’enquesta mostra que el 50,2% de la població ha estat asseguda més de 6 hores al dia, el que significa un increment important del sedentarisme si es compara amb el 35,3% d’abans del confinament. Igualment la mitjana d’hores assegut ha augmentat en 2 hores, passant de 5 hores de mitjana segons l’ESCA 2018, a 7,1h durant el confinament.

L’activitat física també ha disminuït durant la crisi de la pandèmia si comparem el 34,8% de persones que manifesten tenir un nivell baix d’activitat física amb el 17,9% observat en l’ESCA del 2018. Aquesta disminució és similar tant en homes com en dones com entre els diferents grups d’edat.

Hàbits saludables

En general, l’enquesta mostra un empitjorament en la majoria de conductes i hàbits saludables. (vegeu Annex 1/Taula 4 del document d’Annexes)

Destaca el percentatge de persones que refereixen haver augmentat l’ús de pantalles, amb un 65,9%, el 54% que han disminuït l’activitat física i el 41,2% que refereixen un empitjorament de la qualitat del seu son

En quant a l’alimentació, un 30,5% de les persones enquestades refereixen un augment de la quantitat de menjar i un 16,2% en el nombre d’àpats, però, en sentit positiu, destaca l’augment també del consum de fruita i verdura (19,9%) i de llegums (14,7%).

Pel què fa al consum de substàncies, un 14,2% de les persones que ja bevien alcohol abans del confinament manifesten haver augmentat el seu consum durant aquest període i, entre les persones fumadores, un 16,4% també diuen haver fumat més.

Si s’analitza el consum de fàrmacs, es veu que un 6,9% de les persones que ja prenia tranquil·litzants, sedants i/o somnífers, diu haver-ne pres més.

En canvi, en el cas del cànnabis, només un 1% de la població que en consumia abans diu haver-ne augmentat el seu consum.

Aquesta mateixa tendència s’observa en el cas de l’ús de jocs en línia amb diners, ja que només un 1% declara haver incrementat el seu ús.

Fitxers adjunts

Decàleg per a un confinament saludable

Annexes. Resultats. Qüestionari Salut en temps de confinament pel coronavirus

Nota de premsa del Govern sobre els resultats de l’enquesta

Article publicat per Gencat l’1 d’agost de 2020

Font original: Gencat

Vaginisme, un relat en primera persona

«Com a pacient que s’ha curat de vaginisme, m’agradaria explicar en aquest article la relació que considero que hi ha entre el vaginisme, el falocentrisme i el feminisme», escriu l’autora


il·lustració de Pnitas

El vaginisme “és un espasme dels músculs que envolten la vagina que ocorre en contra de la seva voluntat. Els espasmes tanquen la vagina i poden evitar l’activitat sexual i els exàmens mèdics”, segons MedlinePlus, un servei informatiu de salut de la Biblioteca Nacional de Medicina dels Estats Units (NLM). Es tracta d’una patologia sexològica que pot o no tenir causes. Trauma, abusos sexuals o factors de salut mental són algunes d’elles. El tipus de tractament que requereix és una combinació de teràpia física, educació, assessoria i exercicis de Kegel (contracció i relaxació dels músculs del pis pèlvic). També es recomana la dilatació vaginal mitjançant dilatadors plàstics, involucrant a la parella, si té. El vaginisme sol provocar o venir acompanyat d’ansietat i sentiments autodestructius.

Com a pacient que s’ha curat de vaginisme, m’agradaria explicar en aquest article la relació que considero que hi ha entre el vaginisme, el falocentrisme i el feminisme.

Crec que la sexologia és una cosa en la qual no ens fixem suficient, i el vaginisme és un exemple d’això. Quan parlo amb persones sobre la patologia que vaig sofrir, molt poques saben el que és. Em va sorprendre molt en un primer moment, perquè és una patologia que està molt relacionada amb problemes que deriven del sistema patriarcal en el qual vivim: el vaginisme que pot ser causat per abusos sexuals i factors psicològics.

Quan vaig acudir a la ginecòloga per no poder usar tampons tenia molta por i constants pensaments autodestructius; creia que era l’única persona a qui li passava i pensava que jo era “defectuosa” sexualment, que no era capaç de tenir relacions sexuals plaents ni de fer que una altra persona les tingués. Em va costar molt acudir al metge i recordo sentir-me molt malament amb mi mateixa. Com pot ser que ens menyspreem d’aquesta manera? No hauríem de ser lliures de gaudir la nostra sexualitat a la nostra manera? La nostra societat imposa que el sexe és el coit, i que el plaer se centra en l’home cis. Tinc moltes amigues que han fingit orgasmes diverses vegades. “A vegades per a satisfer a la meva parella, perquè no sofreixi pensant que ho fa malament, i altres vegades perquè s’acabi la relació sexual”, em va respondre una d’elles quan li vaig preguntar per què ho feia. És greu que hi hagi bastantes dones que vegin les relacions sexuals com un “ha de passar” o que anteposin que l’home se senti bé abans que el seu propi plaer. Això, tan normalitzat en la nostra societat, és un senyal que la concepció general del sexe és falocentrista. De totes maneres, vull afegir que també existeixen patologies sexològiques relacionades amb els genitals denominats masculins a les quals no es dóna visibilitat ni acceptació social.

«La nostra societat enfoca la sexualitat centrant el plaer en el fal·lus i en la penetració»

Segons la revista de psicologia Psicologia i ment, el terme falocentrisme “fa referència a l’exercici de situar al fal·lus en el centre de les explicacions sobre la constitució psíquica i sexual”. El concepte prové de les teories de Freud sobre la sexualitat. Autores com Makaryk objecten que el falocentrisme es refereix a “un sistema de relacions de poder que promouen i perpetuen el fal·lus com el símbol transcendental de l’apoderament”.

No hi ha dubte que la nostra societat enfoca la sexualitat des d’un punt de vista totalment falocentrista, centrant el plaer en el fal·lus (entenent com a penis i genitals masculins) i en la penetració. Aquesta visió deixa apartades a moltes altres formes de sexualitat. En el model majoritari de sexualitat de la nostra societat cisheteropatriarcal tota la sexualitat s’orienta i gira entorn del fal·lus, el qual és l’objecte de tot el desig, capaç d’atreure i absorbir el conjunt de l’energia eròtica de les dones.

Pràcticament tothom entén “acte sexual” com a coit. Les dones moltes vegades són tractades com un objecte sexual, sigui explícita o implícitament, i això pot portar al fet que es pensi que el deure de les dones és satisfer a l’home. Un exemple molt clar és com són tractades habitualment les dones en la publicitat, servint com a crit d’atenció al sexe masculí.

És habitual que les sessions de sexualitat en centres educatius estan centrades en la cisheterosexualitat en parella, invisibilitzant en molts casos el gran espectre que és la sexualitat humana. Encara no he sabut de cap sessió sobre sexualitat en centres educatius on es parli de les patologies sexològiques. Aquesta última dada em sembla –i també a la sexòloga que em va tractar- especialment preocupant tenint en compte diverses estadístiques. Per a començar, el 6,3 per cent de les espanyoles té dificultats per a arribar a l’orgasme, el 4,1 per cent pateix disparèunia (vaginisme en menor grau, és a dir, molèsties durant el coit) i un 2,8 per cent pateix vaginisme. Segons el projecte Salut Pèlvica, entre el 5 i el 10 per cent de les dones sofreixen vaginisme o disparèunia.

La sexòloga que em va ajudar em va explicar que moltes persones que sofreixen vaginisme acaben evitant qualsevol tipus de trobada sexual per por, i que la majoria de les persones que acudeixen al metge ho fan anys després d’adonar-se del problema. Per què succeeix això? Per por. Jo mateixa he tingut aquesta por de ser l’única persona a qui li succeeix, al fet que no existeixi solució al problema, al fet que ningú m’accepti o em vulgui a causa d’això, a les dificultats en les relacions sexuals… I personalment em sembla molt negatiu que no s’expliqui a l’escola. Jo mateixa m’he trobat amb diverses persones que no comprenien la situació i la menyspreaven, amb arguments com “però si posar-se un tampó és molt fàcil”. En una societat com la nostra és difícil integrar el vaginisme, ja que junta dos tabús molt significatius: la malaltia psicològica i el sexe.

«Entre el 5 i el 10% de les dones sofreixen vaginisme o disparèunia.»

“El feminisme és un moviment social i polític que s’inicia formalment a la fi del segle XVIII i que suposa la presa de consciència de les dones com a grup o col·lectiu humà, de l’opressió, denominació i explotació que han estat i són objecte per part del col·lectiu d’homes en el si del patriarcat sota les seves diferents fases històriques de model de producció, la qual cosa les mou a l’acció per a l’alliberament del seu sexe amb totes les transformacions de la societat que aquella requereixi”, afirma Núria Varela en el seu llibre Feminisme per a principiants. Les feministes es van adonar que el control patriarcal s’estenia no sols en l’àmbit polític sinó també en el familiar, laboral, sexual… Durant molt de temps, per a limitar la sexualitat femenina, s’ha intentat que les dones coneguessin molt poc del tema o associessin sexualitat i dolor, de manera que la sexualitat es reduís pràcticament a fins reproductius.

“Per exemple, ni una sola vegada vaig sentir la paraula clítoris. Transcorrerien anys fins que vaig aprendre que les dones posseíem l’únic òrgan en el cos humà la funció exclusiva del qual era sentir plaer”, és un exemple citat en el llibre de Varela. La sexualitat de les dones ha estat arrabassada històricament pels homes: “La negació d’una sexualitat i un desig propis i de llibertat per a gaudir-los roman encara avui en bona part del món. El patriarcat s’ha bolcat per a controlar la sexualitat femenina, tots els mètodes han estat pocs. Des de les imposicions religioses i morals, els codis de conducta, l’estigmatització en nom de l’honor i l’honra fins a la violència i la repressió brutal i mortal, passant per la utilització del sistema legal i el control de la ciència…”, detalla Varela. Així doncs, moltes dones mai han estat propietàries ni beneficiàries de la seva pròpia sexualitat.

El gaudi i el plaer són, en general, atributs positius de l’erotisme masculí mentre que en les dones són atributs negatius. La sexualitat masculina sembla estar íntimament relacionada amb el poder i, al meu entendre, una de les característiques fonamentals del poder masculí és el control de la sexualitat femenina. Les feministes radicals dels anys 70 van començar el procés de re-apropiació del cos femení per a les dones amb consignes com: “El meu cos és meu”.

La societat redueix la sexualitat a la penetració vaginal i no accepta que el terme “sexe” es pugui referir a alguna cosa que no sigui coit. Per exemple, la construcció social anomenada “virginitat” limita la nostra sexualitat fent-nos entendre que el sexe és el coit, que deixem de ser verges de no haver tingut mai relacions sexuals quan practiquem el coit. Evidentment, aquesta visió exclou una gran part de l’espectre de la sexualitat humana. La sexualitat no és el model cisheteropatriarcal ni tampoc s’orienta únicament cap a la reproducció. En molts casos, enfront d’una societat falocentrista, les persones amb vaginisme senten odi i vergonya pel seu cos, i gran part d’aquests sentiments autodestructius es deriven de no complir amb el model de sexualitat que imposa la societat on vivim. El feminisme defensa una sexualitat femenina molt més oberta. Si aquesta idea s’estengués en la societat, les persones que sofreixen vaginisme probablement sofririen menys perquè no sentirien tan sovint que la seva sexualitat està “incapacitada”, i probablement se sentirien més segures en buscar ajuda mèdica. Les possibilitats sexuals s’estenen molt més allà de la penetració vaginal, i el seu coneixement és essencial perquè totes les persones gaudeixin del sexe i s’aconsegueixi la normalització de tot l’espectre de la sexualitat humana.

Article redactat per María Fábregas González el 20 de maig de 2020 per a Pikara Magazine

Font original: Pikara Magazine

Cànnabis: alternativa o negoci?

Més enllà del clàssic porro, sabem que el cànnabis, el que coneixem com a marihuana, té propietats terapèutiques amb menys efectes adversos que molts medicaments. Però, per a què serveix realment? Com pot utilitzar-se? És realment una alternativa per a totes?

Il·lustració de Senyora Milton

Verónica té ansietat i insomni. Després d’un llarg període de temps de tractaments farmacològics ineficaços o perjudicials per a la seva situació, va decidir pal·liar els símptomes de les seves malalties fent ús del cànnabis. Verónica, així com altres persones que pateixen patologies com la fibromiàlgia, l’endometriosi o la malaltia de Chron, que impliquen grans dolors físics crònics, portava temps anhelant trobar una alternativa als medicaments convencionals. Els efectes adversos d’aquests li generaven quasi més malestars que els que tenia. Alguns com la morfina, utilitzats per a suavitzar dolors insuportables, són addictius i danyen altres òrgans com l’estómac.

Verónica consumeix la planta Cànnabis Sativa L directament, la fuma. Moltes altres persones consumeixen un sol tipus de cannabinoide, com el CBD, a través de productes com a olis o pomades als quals se’ls ha afegit aquest component i que ja es venen fins i tot per Amazon.

Comencem pel principi. De quina planta estem parlant? De quines propietats i usos? Cànnabis Sativa L és el nom oficial de la planta del cànnabis. El que es coneix comunament com a marihuana. També se l’anomena com a “cànem”. D’aquesta planta surten desenes de derivats diferents (CBD, CBG, THC, CBC, CBL…). L’especialista en cànnabis del laboratori AnandaLab Analytics Lab, Patricio Rodríguez de Sòria, explica què és, sota el seu punt de vista, el que tenen la planta i el cos humà que, quan s’ajunten, es complementen positivament: “La planta té unes substàncies que es diuen fitocannabinoides. De les 350.000 varietats de plantes que hi ha en el planeta, que funcionen aproximadament amb uns 2.000 tipus de substàncies diferents cadascuna, solament la planta Cànnabis Sativa L té unes substàncies per a les quals resulta que el cos humà té uns receptors específics”. Per què ocorre això? No és que “estiguem dissenyats/des per a gaudir dels plaers de l’embadaliment que produeixen aquests fitocannabinoides, sinó que existeixen dins del nostre organisme uns neurotransmissors que, casualment, tenen la mateixa estructura química”, compte l’expert. Aquestes substàncies que tenim en el cos es diuen endocannabinoides i, juntament amb els receptors, formen el sistema endocannabinoide. El que fa la planta quan la consumim, segons compte Rodríguez, és “suplantar aquest sistema que naturalment tenim”.

El nostre sistema nerviós funciona amb dos tipus d’ordres: d’activació i d’inhibició. Ho exemplifica l’especialista: “Quan el nostre cervell diu ‘doblega el braç’, hi ha una ordre de doblegar el braç (activació) i una altra de ‘ja està el braç doblegat, no continuïs fent força’ (inhibició)”. Els endocannabinoides són els principals neurotransmissors inhibidors del nostre cos. El cànnabis el que fa és “exactament el mateix que fa el nostre sistema endocannabinoide i afecta únicament a les cèl·lules que tenen receptors específics per a aquests productes. No com la resta de les substàncies estupefaents que afecten i pertorben tots els processos metabòlics allà on vagi”, remarca.

Segons la Fundació CANNA, dedicada a la recerca sobre el cànnabis, en els últims anys ha crescut l’interès per la recerca d’aquest compost “degut al descobriment de propietats antiinflamatòries, antioxidants, ansiolítics i efectes neuroprotectors”, la qual cosa ho fa “molt atractiu per al tractament de condicions produïdes per inflamació i estrès oxidatiu”. S’utilitza per a l’epilèpsia, per a malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer, el Parkinson o l’esclerosi múltiple, per a l’ansietat, l’autisme, per a malalties inflamatòries cròniques com la malaltia de Chron, per a l’acompanyament de la quimioteràpia. Així ho reflecteix l’equip de recerca de la Fundació CANNA. Així i tot, Rodríguez de Sòria adverteix que, encara que té “uns certs efectes terapèutics, no és cap miracle”, perquè cal tenir en compte que “cada ésser humà té una disposició i una concentració específica d’aquests receptors, és a dir, a cada persona el consum de fitocannabinoides li senti de manera diferent”, i que no es pot perdre de vista que “això és una ajuda per a pal·liar uns certs símptomes, no més”. No cura.

I, serveix de la mateixa manera tant si s’utilitzen cannabinoides concrets com si es consumeix la planta sencera? Segons explica Patricio Rodríguez, “el doctor Manuel Guzmán Pastor, de la Universitat Complutense de Madrid, segurament el científic espanyol més expert sobre el tema, va establir fa temps que l’efecte més terapèutic es dóna amb el total dels cannabinoides, la qual cosa ell va denominar el full spectrum. La combinació i modulació de tots ells és el que produeix el major efecte terapèutic”. El que succeeix és que aquest full spectrum conté THC, un d’aquests desenes de derivats de la planta Cànnabis Sativa L que, per ser “el responsable potser dels efectes més psicodèlics”, és a dir, el cannabinoide que fa que el consum de la planta tingui efectes psicoactius -que col·loqui-, “és una substància prohibida per la Convenció de Ginebra, per les lleis espanyoles i per les polítiques de drogues”, diu. “Si el THC fos legal, entenc que no hi hauria discussió i que seria oli amb tots els cannabinoides el que es proposaria com a teràpia”, afegeix Rodríguez. D’acord, i, com es passa de la planta a aquest oli o aquesta pomada? Els components s’extreuen de la planta i es converteixen en compostos químics a través d’un procés de sintetització, “o el que es denomina tècnicament, un principi actiu per a la indústria farmacèutica (API)”, expliquen des de la Fundació CANNA. A partir d’aquí, es pot utilitzar com a element en diferents composicions.

El negoci del CBD

Algunes empreses han vist en aquesta necessitat de trobar alternatives més naturals per a alleujar les malalties quotidianes i els símptomes d’algunes malalties, desateses institucionalment i que són un nínxol de mercat, per la qual cosa cada vegada més persones se sumen al carro de la comercialització de productes cannàbics. Sobretot de productes amb CBD. Empreses com The Beemine Lab, Yuyocalm o Sativida, per exemple, dissenyen, creen i venen olis ingeribles, tòpics i cremes amb CBD, encara que en la legislació espanyola troben algunes traves. Christina Schwertschlag, encarregada de la recerca i el disseny de productes de The Beemine Lab, comenta que no poden posar explícitament, ni suggerir, en les seves etiquetes que el producte pot ser ingerit. Han de vendre-ho com a cosmètic. Patricio Rodríguez comenta que la falta de regulació provoca que s’estiguin venent en internet multitud de productes amb poques garanties: “Ningú et garanteix que aquest oli sigui, efectivament, del 5, del 10 o del 20 per cent de CBD. Cal encreuar els dits i pensar que, en el pitjor dels casos, el producte és innocu”. Fins que no es reguli, explica, la fiabilitat dels productes és dubtosa.

El CBD s’està comercialitzant a la Unió Europea (UE) des de fa temps, es pot trobar fins i tot en Amazon. Només quan algun organisme encarregat del consum d’algun país de la UE descobreix un perill per a la salut (per exemple, “el 18 d’abril de 2019 Espanya va realitzar una notificació de productes com a galetes i xocolates procedents dels Països Baixos per contenir derivats de cànnabis no autoritzats, arran d’una inspecció de la Policia Local i de la Unitat d’Estupefaents de la Comissaria de la Policia Nacional”, segons recorda la Fundació CANNA), procedeix a retirar el producte, obre una recerca sobre el mateix i implica la resta de països membres perquè facin el propi en els seus territoris. Se que tracta d’una “depuració selectiva a partir d’un sistema basat en la denúncia o delació”, compte la Fundació CANNA. Miguel Torres és advocat i professor de Dret Internacional en la Universitat de Barcelona. Explica que molta gent té una idea equivocada sobre la legalitat del cànem del qual s’extreu el CBD: “Es partia de la base que el cànem amb menys de 0,2 per cent de THC és sempre legal. No és correcte. El cànem amb menys de 0,2 per cent de THC només es pot conrear sense permís si es destina a usos industrials, que només són la producció de fibra i de llavors. Les flors del cànem, encara que tinguin menys de 0,2 per cent de THC, es consideren sempre estupefaents” i tant el cultiu com l’extracció a Espanya estan subjectes a l’autorització de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS).

Actualment, segons la Fundació CANNA, la AEMPS ha concedit autorització a cinc empreses a Espanya per al cultiu de cànnabis amb finalitats de recerca, i una sola autorització per a la producció de derivats d’extraccions de cànnabis. “Com el cànnabis medicinal no està regulat -exposen-, el cultiu de cànnabis o la producció de derivats per a la seva comercialització sol es permet en cas d’exportació a una empresa degudament autoritzada al seu país d’origen”. L’Agència Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició (AECOSAN) publicava al març de 2019 una nota informativa que especificava que “l’empresa que desitgi comercialitzar aquestes parts de la planta Cànnabis sativa L (flors, fulles i tiges), extractes i cannabinoides, en l’àmbit alimentari, haurà de presentar una sol·licitud a la Comissió Europea conforme al que s’estableix en el reglament sobre els nous aliments”. En qualsevol cas, només les vitamines i minerals poden reconèixer-se com a complements alimentaris, no les plantes, de manera que no resulta legalment possible registrar a Espanya un complement alimentós fet a base de cànem. Però existeix una escletxa de possibilitat, un buit legal, que és a la qual s’acullen empreses que comercialitzen productes amb CBD a Espanya: “En cas que el producte estigui elaborat i hagi estat posat legalment en el mercat d’un país de la Unió Europea, en virtut del principi de reconeixement mutu, les autoritats espanyoles no poden oposar-se a la comercialització d’un suplement alimentós elaborat amb cànem a la UE”, expliquen des de la Fundació CANNA. En The Beemine Lab, a partir d’aquí, el que fan és comprar el CBD ja extret i sintetitzat a Suïssa, elaborar els seus productes amb una empresa cosmètica i vendre-ho aquí, en l’Estat espanyol.

Christina Schwertschlag, que és natural de Boston (els Estats Units), sempre té l’ull posat en com el seu país d’origen està, des de fa uns anys, obrint la porta a la permissivitat sobre els cannabinoides. Recorda que “és curiós perquè van ser els primers a prohibir-ho. Fa uns 120 anys tu compraves una tònica de Cànnabis Sativa L en la teva farmàcia”. “El cànnabis sempre s’ha usat -diu-, però va arribar algú i va dir que no, que les drogues són dolentes i que a partir de llavors l’herba anava a ser igual que l’heroïna”. I l’estigma ha inundat tot el que envolta al cànnabis. Però la planta és molt rica. Schwertschlag troba a faltar, també com a consumidora, més estudi clínic i més informació, perquè es pugui “ser un consumidor conscient del que es pren, responsable i amb capacitat d’elecció”. “Espero que es legalitzin de manera medicinal tots els cannabinoides, no sols el CBD, i que les persones puguin tenir la llibertat de decidir si per al dolor que li provoca el tractament del càncer prefereix fumar-se un peta i que no li criminalitzin per això”, sentència.

Per a unes poques

La revista Forbes explicava en 2017 que les dones són “més propenses que els homes a usar CBD” i que tendeixen a abandonar la “medicina tradicional” després de provar-ho. També resumia que les raons més comunes per les quals les persones usen CBD, segons una enquesta, van anar “per a tractar l’insomni, la depressió, l’ansietat i el dolor en les articulacions”, segons el doctor Perry Solomon, de HelloMD, una comunitat online que reuneix personal mèdic i pacients relacionats amb cànnabis. “El 42 per cent dels usuaris de CBD van dir que havien deixat d’usar medicaments tradicionals com els analgèsics Tylenol o medicaments receptats com Vicodin i havien canviat a usar cànnabis en el seu lloc. El 80 per cent va dir que va trobar que els productes eren ‘molt o extremadament eficaços’”. El diari El País, com Forbes, també va voler parlar en 2019 sobre el negoci del CBD. A l’agost de 2019 s’esperava que, per a finals d’aquest any, “el mercat europeu del CBD tingués un valor de 376 milions, un augment del 30,82 per cent” respecte a l’exercici anterior. Sembla que hi ha buit. Així ho explica Christina Schwertschlag en clau d’humor.

Sembla que, malgrat l’estigma i de la falta d’informes precisos, els cannabinoides en general, i el CBD en particular, tal com el reflecteixen persones que els consumeixen, són útils i podrien constituir-se com tota una alternativa a molts medicaments per al dolor produïts i comercialitzats per grans farmacèutiques. Algunes dones ho consideren un aliat, ja que han trobat en el cànnabis un alleujament als seus dolors menstruals, a l’ansietat o als dolors derivats de malalties que els afecten majoritàriament, com la fibromiàlgia. Però sorgeix una trava més, una qüestió insalvable: l’accessibilitat. Qui pot ser una consumidora conscient amb capacitat de triar com tractar les seves malalties quan un pot de 10 mil·lilitres de CBD costa entre 89 i 197 euros? L’especialista en cànnabis Patricio Rodríguez comenta que “es podrien vendre a menys de cinc euros”, fins i tot, però la falta de regulació, opina Rodríguez, provoca que les empreses puguin establir els preus que considerin. Llavors, com podria ser una alternativa consumir cannabinoides si la majoria social no pot permetre-li-ho? Té sentit que un moviment que sorgeix per a oferir alternatives i millorar la qualitat de vida al marge dels límits del sistema col·loqui a la salut i el bon viure, de nou, en un lloc de privilegi? Al marge del negoci que ha emergit darrere de les propietats terapèutiques del cànem, hi ha associacions i col·lectius presents en els barris que promouen una producció i consum més autònom dels cannabinoides. En Growbarato.net, per exemple, posen a la disposició del públic guies sobre com conrear varietats de la planta amb alt contingut en CBD i molt baix o nul en THC, aquelles que, com diuen, “tothom pugui consumir, sense risc de sofrir cap mena d’efecte psicoactiu”. També es poden trobar en el seu blog receptes per a que, a partir del cultiu de la planta, elaborar olis cannàbics casolans. “Jo recomano en totes les meves xerrades que, abans de recórrer a aquests productes, recorris a les flors de Cànnabis Sativa. És un producte natural, porta el full spectrum, i hi ha un munt de varietats en les quals els nivells de THC són molt baixos o pràcticament nuls i els nivells de CBD són acceptables. És molt millor consumir flors naturals que concentrats o extractes que, insisteixo, fins que no hi hagi regulació, la garantia és zero”, conclou Patricio Rodríguez.

Article escrit per Andrea Liba el 15 d’abril de 2020 per a Pikara Magazine

Font original: Pikara Magazine

La canço de La Fumera

Nova campanya dissenyada per les noves i nou Agents de Salut EPF de la Universitat de Barcelona per a aquest divendres: la cançó de La Fumera.

Les estudiants de Psicologia de la UB, Jan Corbella, Sira de Pau,Melissa Rodríguez i Mireia Ruiz, arran de les pràctiques del curs “Salut, Drogues i Sexualitat Saludable” del projecte En Plenes Facultats de la Fundació Salut i Comunitat van escollir llançar una campanya de prevenció i reducció de riscos associada al consum de drogues, i per aquesta fita han decidit crear un videoclip amb una cançó que informa sobre la gestió del plaer i dels riscos que comporta, concretament, el consum del tabac i del cànnabis.

Han triat fer la campanya sobre aquestes substàncies per ser de les
més consumides i a les quals gran part de la població jove està exposada, així que, segons les seves paraules:

“Pensem que a molta gent li resultarà d’interès i benefici tenir més coneixement sobre el seu consum”.

L’objectiu principal d’aquesta cançó, lluny de difondre por, és informar a les persones que puguin estar en contacte amb el tabac i el cànnabis perquè, si decideixen consumir o ja ho fan, ho facin amb coneixement de causa i amb el menor risc possible.

Escolta la canço “La Fumera” aquí

Fes clic en la imatge i escolta la cançó

Esperem que us agradi!

Des del EMCDDA: Persones que usen drogues i Covid-19

És una realitat que les persones que usen drogues no només s’enfronten als mateixos riscos que la població general, sinó que també han de bregar amb riscos adicionals, ja que, entre altres coses, no compten amb les mateixes possibilitats d’acció davant la pandèmia de la COVID -19. Per això, tant les persones usuàries com professionals, han de conèixer les mesures adequades per reduir el seu risc d’infecció.

Així, l’EMCDDA (Observatori Europeu de les Drogues i les Toxicomanies) ha publicat avui un document en el qual parla sobre les implicacions que té la pandèmia del virus SARS-CoV-2 en l’ús de drogues, amb l’objectiu de ressaltar els riscos emergents relacionats amb aquesta malaltia, tant per a les persones que les fan servir com per als que presten serveis relacionats. A més, l’entitat europea, encoratja als programes i professionals en matèria de drogues a la planificació, revisió i adaptació d’intervencions farmacèutiques de primera línia i especialitzades.

Doncs, quins són els riscos particulars per a les persones que usen drogues durant la pandèmia de COVID-19?

Per esmentar alguns exemples, la població consumidora d’opiacis que envelleix al continent europeu, és particularment vulnerable a causa del seu alt nivell de problemes de salut i factors d’estil de vida preexistents. L’ús recreatiu de drogues sovint es porta a terme en entorns en els quals les persones s’ajunten i pot existir un consum compartit de drogues. A més, l’estigmatització i la marginació que comporta el consum de drogues poden, no només contribuir a l’augment de el risc, sinó que també crea barreres per a promoció de la reducció de riscos.

Per altra banda, segons planteja l’EMDDA en el document, «les condicions mèdiques cròniques subjacents estan associades amb algunes formes de consum de drogues i augmenten el risc de desenvolupar malalties greus».

Exemples d’això inclouen:

  • Alta prevalença de malalties pulmonars obstructives cròniques (MPOC) i l’asma entre persones que es troben en tractament de drogues, o que facin ús de drogues via fumada com l’heroïna o crac es consideren factors agreujants (Palmer et al. , 2012)
  • També hi ha una alta incidència de malalties cardiovasculars entre persones usuàries de drogues per via parenteral i les persones que fan servir cocaïna (Thylstrup et al., 2015) (Schwartz et al., 2010)
  • La metamfetamina constreny els vasos sanguinis, que pot contribuir al dany pulmonar, i hi ha evidència que l’ús indegut d’opioides pot interferir amb el sistema immunitari (Sacerdot, 2006)
  • La prevalença de VIH, infeccions d’hepatitis viral i càncers de fetge, que condueixen a sistemes immunes debilitats, és més alta entre les persones que s’injecten drogues.
  • El consum de tabac i la dependència de la nicotina són comuns entre alguns grups de persones que usen drogues, poden augmentar els seus riscos d’experimentar resultats més negatius.

Els riscos addicionals als quals poden estar exposats com són alguns dels comportaments associats amb l’ús de drogues i als entorns en què té lloc aquest ús, requereixen el desenvolupament d’estratègies d’avaluació i mitigació.

1. Compartir material per consum de drogues pot augmentar el risc d’infecció

Si bé compartir material d’injecció augmenta el risc d’infecció amb virus transmesos per la sang, com el VIH i l’hepatitis viral B i C, compartir equips d’inhalació, vapeo, tabaquisme o injecció pot augmentar el risc d’infecció i jugar un paper en la propagació del virus.

El virus que causa COVID-19 es propaga entre el contacte proper de persona a persona i a través de gotes respiratòries produïdes quan una persona afectada tus o esternuda. A més, el virus pot sobreviure durant llargs períodes de temps en algunes superfícies.

Mentre que els missatges de reducció de danys generalment se centren en els riscos associats amb la injecció, sovint es presta menys atenció a altres vies d’administració. El brot de COVID-19 pot presentar riscos addicionals que actualment no són àmpliament reconeguts, per exemple, compartir material de cànnabis, cigarrets, dispositius d’inhalació o vapeo o parafernàlia de drogues.

2. Els ambients concorreguts augmenten el risc d’exposició a COVID-19

D’altra banda, el document també ens parla de què les característiques d’alguns dels entorns freqüentats per persones que usen drogues poden augmentar el seu risc d’exposició al COVID-19, ja que, generalment, aquests comportaments es donen en llocs concorreguts, ja siguin centres de tractament de drogues, els serveis de baix llindar i / o els serveis de suport social. Això pot ser mitigat gràcies al distanciament social, seguint les pautes de seguretat establertes o altres mesures per reduir l’ús o l’accés a entorns d’alt risc.

Les persones usuàries de drogues que no tenen accés a un habitatge no tenen altra alternativa que passar temps en espais públics de manera que l’accés a recursos d’higiene i / o atenció mèdica és inexistent o resulta molt difícil. Per això, l’EMCDDA convida al fet que les necessitats de les persones usuàries de drogues siguin abordades amb urgència.

A més, és probable que la gestió de riscos de transmissió de COVID-19 sigui particularment difícil a les presons, ja que d’una banda, la prevalença de consum de drogues i les malalties infeccioses és alta en aquests espais i generalment són entorns tancats, amuntegats, amb infraestructura deficient i un diagnòstic retardat (Centre Europeu per a la Prevenció i Control de Malalties i Centre Europeu de Monitoratge de Drogues i Addiccions a les Drogues, 2018).

3. Riscos d’interrupció en l’accés als serveis de reducció de danys, material higiènic i medicaments.

Amb aquesta pandèmia, la continuïtat de l’atenció per a les persones que usen drogues es pot veure compromesa davant l’escassetat de personal, la interrupció i el tancament del servei, «l’auto aïllament» i les restriccions imposades a la lliure circulació.

En aquest context, la planificació de contingència i continuïtat és essencial. Els serveis de medicaments, especialment els petits, finançats localment i administrats per ONG que operen juntament amb les estructures formals dels sistemes de salut pública, poden ser particularment vulnerables i no tenir accés als recursos addicionals necessaris per garantir la continuïtat de l’atenció.

En l’apartat final del document, l’Observatori lliura una sèrie de mesures preventives que ajuden a continuar amb el treball d’atenció que ofereixen els serveis eficaços de drogues durant la pandèmia, com:

  • Dotar i garantir mesures de protecció personal i col·lectiva a través de la higiene, tant personal com de l’espai i infraestructura.
  • Desenvolupar estratègies de comunicació efectives sobre les mesures preventives per a la propagació de virus.
  • Garantir la continuïtat dels serveis adreçats per a població usuària de drogues.

Si vols conèixer tots els detalls de la versió anglesa, pots accedir aquí.

Notícia adaptada i redactada per En Plenes Facultats el 26 de març 2020

COVID-19 i VIH

EL QUE LES PERSONES QUE VIUEN AMB VIH HAN DE SABER SOBRE EL VIH I COVID-19

Aquests són temps difícils per a tothom. ONUSIDA insta la gent a actuar amb amabilitat, no amb estigma i discriminació – les persones afectades per COVID-19 són part de la solució i han de ser recolzades.

Els governs han de respectar els drets humans i la dignitat de les persones afectades per COVID-19. L’experiència adquirida amb l’epidèmia de VIH pot aplicar-se a la lluita contra el COVID-19. Igual que en la resposta a la SIDA, els governs han de treballar amb les comunitats per trobar solucions locals. Les poblacions clau no han de ser les més afectades per l’augment de l’estigma i la discriminació com a resultat de la pandèmia de COVID-19.

Sabem que el COVID-19 és una malaltia greu que afectarà molt aviat als països amb major càrrega de VIH. Tothom, incloses les persones que viuen amb el VIH, haurien de prendre les precaucions recomanades per reduir l’exposició a COVID-19:

  • Rentament de mans regular i minuciós amb aigua i sabó o fregant-les amb un desinfectant a base d’alcohol.
  • Mantenir almenys 1 metre de distància entre vostè i qualsevol persona que estossegui o esternudi.
  • Evitar tocar-se els ulls, el nas i la boca.
  • Assegurar que vostè i les persones que l’envolten segueixin una bona higiene respiratòria: cobrir-se la boca i el nas amb el colze doblegat o amb un mocador de paper quan estossegui o esternudi i llençar el mocador usat immediatament.
  • Quedis a casa si se sent malament. Si té febre, tos i dificultat per respirar, busqui atenció mèdica i truqui amb antelació. Segueixi les instruccions de la seva autoritat sanitària local.

No obstant això, ONUSIDA reconeix que en molts països, a causa de la debilitat dels sistemes d’atenció en salut, els assentaments informals, l’amuntegament a les ciutats i el transport públic i la manca d’aigua potable i sanejament, els enfocaments actuals d’autoprotecció, distanciament social i contenció poden no ser viables.

COVID-19 i les persones que conviuen amb el VIH

COVID-19 és una malaltia greu i totes les persones que viuen amb el VIH han de prendre totes les mesures preventives recomanades per minimitzar l’exposició i prevenir la infecció pel virus que causa COVID-19. Igual que en la població general, les persones grans que viuen amb el VIH o les persones que viuen amb el VIH amb problemes cardíacs o pulmonars poden tenir un major risc d’infectar-se amb el virus i patir símptomes més greus. Totes les persones que viuen amb el VIH s’han d’adreçar als seus proveïdors d’atenció de la salut per assegurar-se que disposen de reserves adequades de medicaments essencials.

Tot i l’ampliació de tractaments de VIH en els últims anys, 15 milions de persones que viuen amb el VIH no tenen accés a la teràpia antiretroviral, el que pot comprometre el seu sistema immunològic.

El que està fent ONUSIDA

Tot i l’ampliació de tractaments de VIH en els últims anys, 15 milions de persones que viuen amb el VIH no tenen accés a la teràpia antiretroviral, el que pot comprometre el seu sistema immunològic.

ONUSIDA està treballant amb els governs i els associats de la comunitat per:

  • Dur a terme enquestes per avaluar les necessitats d’informació, la medicació disponible i la capacitat d’accés a les xarxes de suport als serveis.
  • Esbrinar si la dispensació multi-mensual de la teràpia antiretroviral s’està aplicant plenament, i si no, identificar com implementar-la.
  • Avaluar la possibilitat d’interrupció dels serveis de VIH i elaborar plans per a l’accés a aquests serveis.

El que recomana ONUSIDA

Els serveis de VIH han de seguir estant disponibles per a les persones que viuen amb el VIH o que corren el risc de contreure’l. Això inclou garantir la disponibilitat de preservatius, teràpia de substitució d’opiacis, agulles i xeringues estèrils, reducció de danys, profilaxi prèvia a l’exposició i proves de VIH.

Per evitar que les persones es quedin sense medicaments i reduir la necessitat d’accedir al sistema de salut, els països haurien de passar a la plena aplicació de la dispensació multi-mensual de tres mesos o més de tractament contra el VIH.

Hi ha d’haver accés als serveis de COVID-19 per a les persones vulnerables, inclòs un enfocament específic per arribar als més marginats i l’eliminació de les barreres financeres, com les taxes d’usuari.

INFOGRAFIA:

Publicat per ONUSIDA el 20 de març 2020

Font original: ONUSIDA